met.cat

Divendres vaig sortir aclaparat, amb els sentiments a flor de pell del TNC havent vist Barcelona d’en Pere Riera. L’endemà dissabte, amb el record encara tendre, em van coure a l’ànima dues frases de la crítica a La Vanguardia.

Vaig dubtar si el crític i jo havíem vist la mateixa escena, però em decanto pel fet que no va llegir-se l’encertat programa de mà que justament era una Vanguardia al servicio de la democracia que barreja la voluntat de l’autor/director amb notícies i articles de l’època.

S’hi reprodueix un article de Joan Oliver on servint-se de la previsible prohibició de La Santa Espina en cas de derrota parla del futur negre que esperaria al país.

A Barcelona la sardana es canta durant, no després, el bombardeig. És el país que no calla, que no es resigna al càstig que durarà 40 anys i que sobreviurà sota la capa de runa, pols i caspa dels edificis esfondrats i de les il·lusions troncades.

El que corprèn l’espectador és la connexió invisible però sòlida que els catalans tornem a jugar-nos-la. El fil vermell de la història que uneix el patiment aeri de 1938 amb el bombardeig indiscriminat de retallades que patim avui remou la consciència de qualsevol és el desencadena els molts aplaudiments que al final de l’obra s’entén que siguin ovació.

PD: Ja m’he tret l’espina clavada al pap.

L’autoritat turística condemna l’abnegat turista a un esprint final. Peus encetats de recórrer la ciutat fins que algú t’il·lumina el camí per a descobrir-la. Denunciant la dura vida del turista.

Per què es permet anar en aquesta direcció i no en l’altre? Sort que sóc vianant i no m’afecta. A mi ningú em diu per on puc o no passar.

Practicant el reciclatge una prohibició pot esdevenir informativa: Zona d’obres, redecorant el paisatge urbà.

@CletAbraham, un bretó establert a Florència dibuixa somriures readaptant la grafia de les lleis pels carrers d'Europa.

A l’escala de casa hi han deixat rastre. Puc imaginar-me'n l’autoria.

És a mitja escala, sense replà que el sustenti, com les balances que la Rodoreda va fer gravar a l’escala del carrer Montseny on hi niava la Colometa. La Natàlia les resseguia sempre amb el dit. El seu ritual per agafar aire i descansar a mig camí d’afrontar la realitat; la tristor del carrer o la presó del pis.

Sé que la responsable del grafit labial ja no freqüenta l’escala, malgrat viure a la finca. La veig, però ja no la sento tant. L’ascensor acabat d’estrenar ha deixat l’antiga l’escala estreta més buida, silenciosa i tranquil·la.

El petó és anterior al giny mecànic i des què funciona sembla un comiat als graons gastats. O la recerca del perdó per l’escàndol que feia en passar-hi. 

Sóc dels pocs que puja i baixa a peu i segurament l’únic que sap de la seva existència. El pintallavis seguirà estampat a l’escala dient-me bon dia o bona nit segons vagi o vingui fins el dia que els veïns decideixin repintar-la.

Aquest vespre farà 2 anys d’aquestes instantànies: Escrutini i Urnes apilades després del 10A.
La crisi només s’esmolava les urpes i des del govern espanyol se’ns parlava d’uns brots verds que es marcien només d’imaginar-los.

La consulta —criticada, ignorada, menystinguda, però feta i pagada per la gent— va canviar el país i la seva psicologia. La van qualificar d'inútil, tant; que dos anys després el govern espanyol ha hagut de gavanyar 10 milions d’euros dels nostres impostos per intentar fer a tot el que se n'ha derivat.

Aturar l’aigua és d’il·lusos, sobretot si baixa per la riera d’Arenys de Munt.

Que salvin els mobles, si poden.