Divendres vaig sortir aclaparat, amb els sentiments a flor de pell del TNC havent vist Barcelona d’en Pere Riera. L’endemà dissabte, amb el record encara tendre, em van coure a l’ànima dues frases de la crítica a La Vanguardia.
Vaig dubtar si el crític i jo havíem vist la mateixa escena, però em decanto pel fet que no va llegir-se l’encertat programa de mà que justament era una Vanguardia al servicio de la democracia que barreja la voluntat de l’autor/director amb notícies i articles de l’època.
S’hi reprodueix un article de Joan Oliver on servint-se de la previsible prohibició de La Santa Espina en cas de derrota parla del futur negre que esperaria al país.
A Barcelona la sardana es canta durant, no després, el bombardeig. És el país que no calla, que no es resigna al càstig que durarà 40 anys i que sobreviurà sota la capa de runa, pols i caspa dels edificis esfondrats i de les il·lusions troncades.
El que corprèn l’espectador és la connexió invisible però sòlida que els catalans tornem a jugar-nos-la. El fil vermell de la història que uneix el patiment aeri de 1938 amb el bombardeig indiscriminat de retallades que patim avui remou la consciència de qualsevol és el desencadena els molts aplaudiments que al final de l’obra s’entén que siguin ovació.
PD: Ja m’he tret l’espina clavada al pap.