Aquest gener he anat a Montpeller per motius literaris i he aprofitat per estrenar la línia ferroviària d’alta velocitat cap a Europa. Ja que agafava el tren vaig decidir fer-ho bé; vaig anar i tornar en primera classe. Va quedar-me clar que el govern espanyol, malgrat la crisi i les retallades, encara manté el síndrome de nou ric.
A França circulen TGVs —Train à Grande Vitesse— i pots triar entre 1a i 2a classe; a Espanya no vas en un tren sinó en AVEs —Alta Velocidad Española— i ets Preferent o Turista.
A França el TGV té cafeteria i si vols res t’ho pagues; a Espanya et conviden a cafè i croissant —al matí— i a copa i fruits secs —per la tarda— sense moure’t del seient. La cafeteria és només pel Turista?
No va ser mala consciència, però tornant al vespre no vaig fer copa, com em van preguntar, i a falta de te (pèrfida Albión ¡Gibraltar español!) vaig fer un suc de taronja, ¿perdón? un zumo de naranja que el noi no m’entenia, a càrrec del dèficit de l’Estat.