EL BLOG D'EN MET

Escrit a Consciència

MÉS DE 100.000 CAMADES

Per què no? Vaig dir-me quan m’ho van proposar. El meu repte esportiu d’enguany ja l’havia aconseguit i ara les circumstàncies me’n proposaven un de descomunal en menys d’un mes. Per què no? Aquest era el millor any sens dubte per a participar-hi; l’entrenament de la marató m’hi predisposava. Els hi completava el grup amb baixa d’última hora. Així vaig passar de seguir la línia blava urbana a recórrer una via verda a camp obert. De 42km a 100km en 1 mes.

foto 1

El Trailwalker d’Intermón Oxfam és un desafiament físic per equips amb transcendència solidària d’Olot a Sant Feliu de Guíxols. Mesos enrere no m’hagués imaginat a la línia de sortida quan vaig fer la meva donació a l’equip de l’empresa. Ben hidratat i preguntant-me encara què hi feia allà vam començar a córrer.

TrailWalker (1)

A mesura que conqueríem l’únic coll del traçat, el Canigó amb la neu a mig fondre es deixava veure presidint en la distància el verd primaveral de la Garrotxa. Amb el Pirineu ja d’esquena, tot baixada fins el mar. Érem la metàfora de l’aigua que a cada passa ajudàvem a dur a diversos racons del món.

TrailWalker (2)

Passar prop de la mola de ciment del Pasteral que regula el Ter amb comptagotes no va donar-me bones vibracions. Confiava en la força tel·lúrica del riu resseguint-lo fins a Girona, però no comptava en veure’l encapsulat en tres grans canonades soterrades que des de l’embassament discorrien en paral·lel a la via verda i que reapareixien a cada pont que passàvem. Abans d’Anglès dues llebres van creuar el camí; més ràpides que jo. Van desaparèixer i al final del camí intuïa com el sol alt de migdia esbossava l’ombra del temut mur.

foto 2

El meu Pasteral particular va alentir-me el ritme al quilòmetre 45. Conscient que havia superat el límit de la marató, que estava corrent més del que ho havia fet mai. La ment martellejant l’ànim però sense aconseguir aturar-me les cames enmig del pantà mental. Bescanó un suplici… fins que vaig veure la fita dels 50, seguida d’un pendent que retornava el camí al costat del Ter i el seu bosc de ribera. L’ombra verda i humida va eixorivir-me. A 6 de Girona vaig seguir el ritme dels companys pensant en la pasta per dinar, el repòs promès, el canvi de mitjons, el descalçar-me i de cop el campanar de la catedral traient el nas sobre la devesa van poder més que les ganes de deixar-ho estar tot.

A Girona avituallament regenerador malgrat el mig plat de pasta mal menjat. Encara prou per tenir l’estómac tancat. Cara esculpida en sal i peus descalços sobre el ciment fred del recinte firal. Glòria fugaç tan llunyans que em servien de combustible en el llarg camí fins a Cassà.

TrailWalker (3)

No era conscient del temps, que el sol seguia alt. No mirava cap endavant per evitar murs fantasmes al final de rectes interminables, concentrat en el ritme, en el pas a pas, que a voltes em sorprenia marcant al capdavant del grup.

El cop de mall va ser fort al pas del quilòmetre 71. Se’n va cobrar un del grup. Seguíem sent quatre malgrat ser tres els que sumàvem quilòmetres. Camí de Llagostera ment altre cop preguntant-se quina necessitat hi havia de córrer per camps jo que sóc urbanita d’asfalt i l’aire pur encara em faria mal… i la fita dels 75.

TrailWalker (4)

Vaig esbandir de nou els mals auguris. Les canonades també eren menys, només una ens acompanyava camí ara del mar. Pensava en les dones africanes que han de fer quilòmetres vitals per aconseguir aigua cada dia. Quin dret tenia jo a queixar-me si jo havia acceptat el repte. El Ter canalitzat tothora al meu costat va transmetre’m per fi la força que m’havia negat el primer cop que l’havia creuat riu amunt.

TrailWalker (5)

Córrer amb gorra, jo mai, córrer amb motxilla, jo mai, córrer amb un frontal il·luminant la fosca, jo mai ho havia fet em deia sorprès dels darrers 9 quilòmetres per no defallir. L’olor de mar que em prometien els companys jo no la sentia enlloc, el meu nas es concentrava en respirar i gràcies.

Eterna l’entrada a Sant Feliu corrents amb el pilot vermell de reserva encès per fi vam arribar el passeig marítim. Dotze hores corrents; de veure la neu al Pirineu a sentir els xiscles de les gavines arran de costa. I els quatre ens vam agafar de les mans per passar alhora sota l’arc inflable il·luminat que emmarcava la consecució del repte.

TrailWalker (6)

Uns metres abans de la meta, al mig del pas hi quedava una font pública. Casualitat o no, l’aigua potable per la que corríem per dur-la a diversos racons d’Àfrica i que ens havia acompanyat durant tants quilòmetres no es volia perdre la nostra arribada.

pròxim Publicar

Anterior Publicar

Deixar una resposta

*

code

© 2019 EL BLOG D'EN MET

Autor Anders Norén

Idioma »