EL BLOG D'EN MET

Escrit a Consciència

SERVEIS MÍNIMS

Ahir van acabar els quatre dies de vaga del transport col·lectiu de viatgers a la demarcació de Barcelona. El desencadenant és l’atzucac en què es troba la renovació del conveni en el que hi està inclòs el tramvia. La situació econòmica no és la més favorable per assolir un acord raonablement satisfactori per ambdues parts… Però sempre que dos es barallen ―treballadors i patronal― sempre hi ha un tercer que rep; l’usuari que valida (el que no valida que es foti!).

Dijous al matí vaig anar Diagonal amunt i avall durant les tres hores establertes per la Generalitat. Cap problema, cap vidre trencat, cap aldarull ni cap incident amb el passatge. El metro i els autobusos de TMB ja es van encarregar de dur més gent de l’habitual. De fet, vaig anar més buit del que correspondria en un matí feiner.

Tinc el concepte de vaga molt idealitzat. Distorsionat fins i tot. L’associo a l’esperit romàntic del segle XIX. La paraula vaga em recorda sempre la lectura de Germinal d’Émile Zola: Mines aturades durant dies i dies, obrers amb pantalons bruts de carbó, barricades amb vagonetes tombades, lluita de classes a mort, ideals, utopies… Pel que se’m va fer estrany fer vaga abillat amb corbata i americana tot movent una vagoneta de disseny sota la mirada arrogant de les antigues xemeneies del Poblenou. Si elles parlessin; allò sí que eren vagues en majúscula, oi noies?

Ca l’Aranyó, parada que fa referència a una antiga fàbrica tèxtil, reconvertida ara en el clúster audiovisual de disseny del 22@, és on més gent ben vestida va baixar-hi. I mentre tancava portes em vaig tornar a mirar el plànol ferroviari de l’ATM ―Metro, Ferrocarrils, Rodalies i Tram― de la parada i preguntant-me per què si l’administració pública ens considera un ferrocarril hem de cobrar com si conduíssim un autobús?

pròxim Publicar

Anterior Publicar

Deixar una resposta

*

code

© 2020 EL BLOG D'EN MET

Autor Anders Norén

Idioma »