EL BLOG D'EN MET

Un català de Barcelona

COM HO DIRIA

Un neguit de petit. Què amagaven els grans rere les paraules? Veia els grans xerrant i tot i no entendre res del que deien creia ─n’estava convençut─ que era molt més important que no pas anar a jugar a l’altra habitació com m’insistien. Deien coses que potser m’afectarien i em volien distret jugant amb cotxes o dibuixant?

El meu neguit de petit era que no sabia de què parlaria quan fos gran. Volia desxifrar la transcendència que hi havia rere tanta lletania, tanta frases lligada, malgrat a tot em sonés tot a remor de fons. Setmana rere setmana vaig anar entenent que sovint, per no dir sempre, giraven sobre el mateix. Soroll familiar; tant per parentiu com per repetitiu.

dir-ho-3

Parlar per dir sempre el mateix? Temes recurrents que mai s’esgoten. Converses d’ascensor amb cafè i pastes. Un cop dit, dit està, cal insistir-hi? Parlar per parlar? Trobar-nos per què cal; per què toca?

dir-ho-1

El meu neguit de petit l’he m’ha fet entendre la diferència entre parlar i comunicar. Només cal fer un cop d’ull al carrer quants ionquis del mòbil van enganxats al telèfon connectats a converses de vergonya aliena, prescindibles, absurdes i caduques. Per a què? Per aparentar, per fer-se notar, per simple por que el silenci els faci adonar de la futilitat de tots els pensaments que ens torben la ment?

dir-ho-2

Revisc fascinat el meu neguit de petit cada cop que no em cal obrir la boca ni emetre cap so per fer-me entendre. Sigui llegint una mirada, recordant una cita d’una lectura passada, atenent un moment d’inspiració o bé movent el cap al compàs de la música que soni dins o fora del meu cervell dret.

Save

Save

pròxim Publicar

Anterior Publicar

Deixar una resposta

*

code

© 2017 EL BLOG D'EN MET

Autor Anders Norén