EL BLOG D'EN MET

Un català de Barcelona

OFRENA ALS DÉUS

Acròpoli; del grec ákros ‘extrem’ i pólis ‘ciutat’. La part alta de les ciutats gregues antigues eren els llocs de defensa en moments de perill i sobretot l’epicentre de cultes religiosos i cívics.

L’endemà de la marató era el dia perfecte per anar-hi. Amb la medalla al coll vaig veure’m digne de pujar per fi a l’Acròpoli (la ciutat alta) d’Atenes.

Vaig assaborir cada pas de l’ascensió. Temples, teatres, estoes i multitud de coves sagrades esquitxen les faldes de la muntanya que sumen amb les joies del capdamunt i converteixen el cor d’Atenes en un dels jaciments arqueològics més importants del món i el més transcendent per a Occident.

Per sort meva els eixams de turistes tiraven pel dret al cim a la caça de la selfie de rigor. El camí estret que remunta lentament la muntanya m’oferia una solitud relaxant i unes vistes de contrastos. La remor de la ciutat quedava esmorteïda pel mar d’oliveres, llorers i xiprers que poblen els vessants. Cada gir del camí era una invitació a la contemplació.

El camí completa la volta a la muntanya desembocant a l’antiga Via Panatenaica que puja des de l’antiga àgora. Malgrat haver pujat força, els tresors de la muntanya amb prou feines es deixaven veure. Els darrers girs de la via d’accés menen a les escales que anuncien el final del camí.

Ja era davant l’Acròpoli i, malgrat ser engolit per la marea de turistes, vaig travessar el vestíbul d’accés amb parsimònia, deixant que tothom m’avancés. Tornava a tenir la sensació d’haver creuat aquelles columnes que tenia just davant alguna altra vegada. A cada graó sentia com si la medalla em pesés cada cop més. Notava la cinta que m’arrapava a la pell del coll com si m’obligués a acotar el cap. El Propileu, literalment davant la porta, em donava la benvinguda.

Vaig quedar-me al mig del pas, obstruint el flux i esguerrant més d’una foto, però ningú va queixar-se’m. Notava una força tel·lúrica que em dia poc a poc, gaudeix del retorn a casa? moment. Vaig prendre consciència que estava envoltat d’unes pedres que encara fonamenten la nostra civilització.

Uns passos més i davant meu se’m va desplegar un síndrome de Stendhal particular. Les ruïnes que contemplava em deien que Atenes no era més que marbre rosegat pels segles, però l’esplendor que mantenien intacte em transmetien una força com poques vegades he experimentat.

Les bastides reforçaven les parts més crítiques i uns panells explicatius intentaven que te’n fessis una idea. No se’m feia difícil veure els capitells i trossos de columnes del terra al seu lloc, pintat tot amb colors vius. Un conjunt tan imponent que havia fet empal·lidir la mateixa Roma.

El Partenó, la casa de la virginitat d’Atenea, atreu l’atenció de tothom. Imposa, impacta, domina i gairebé eclipsa tot al seu voltant. La perfecció clàssica feta arquitectura. Les ferides de guerra de 25 segles li donen més èpica. Somric en pensar que Atenes i Barcelona comparteixen el fet llurs icones són temples envoltats de bastides i grues.

La meva atenció, però, també és per al desapercebut Hekatómpedon o antic Partenó, del que només en queden els fonaments. Encara estava en construcció quan els Perses van arrasar l’Acròpoli, pocs anys després de la batalla de Marató. No l’acabaren; la reconstrucció va incloure un nou temple per a Atenea Parthenos, la protectora de la ciutat.

L’Erectèon preserva l’esquerda on Posidó amb el trident va fer brollar una font d’aigua salada i que també guarda l’olivera que Atenea va fer néixer amb la seva llança.

Atenea Niké, la victoriosa, té el temple construït damunt del cingle mirant al Pireu. És el que més m’agrada. Potser perquè és el més petit i sembla humil davant les dimensions colossals dels temples que es mantenen en peus. Se’ns dubte era el lloc adient per oferir la victòria d’ahir, però no t’hi pots acostar, només se’n permet admirar-lo de lluny.

El lloc on honorar l’esforç era fora de la muntanya sagrada. Des del capdamunt de l’Acròpoli es divisen el temple de Zeus Olímpic i el temple laic de l’esport, l’estadi Panatenaic que encara tenia restes de la marató d’ahir. Els tres sortim a la foto, un teló de fons perfecte.

L’Acròpoli em reserva una darrera sorpresa. Badant cap a la sortida, no eren pocs els qui com jo duien la medalla al coll, lluint història al pit. Un cop baixades les escales del Propileu una estela blanca acomiada els visitants. Vaig resseguir-la amb la mirada per si desxifrava el que hi pogués dir. Vaig entendre el que hi deia a la primera, perquè no era grec sinó català el que hi havia esculpit!

Agradable sorpresa saber que l’11 de setembre de 1380, un altre català com jo, en aquest cas el comte de Barcelona Pere III el Cerimoniós (IV d’Aragó), també va quedar impressionat per l’Acròpolis d’Atenes ─Cetines, en català antic─. Qui li hauria dit al comte que just 334 anys després, Barcelona passaria de dominar la Mediterrània a estar a punt de desaparèixer. La Història…

Save

Save

Save

pròxim Publicar

Anterior Publicar

0 Comentaris

Deixar una resposta

*

code

© 2017 EL BLOG D'EN MET

Autor Anders Norén