EL BLOG D'EN MET

Un català de Barcelona

ESGARRAPANT TEMPS

 

A les onze de la nit del 31 de desembre vaig ser-ne conscient. Una hora abans de mitjanit vaig mirar l’hora al mòbil. Vivia en el passat. Les dotze panses que ens havia regalat l’hotel per seguir la tradició m’hi van fer passar. Encara em quedava una hora, però la resta de la península ja hi era.

Lliçó pràctica de la relativitat del temps.

En seixanta minuts seria el meu torn. Havia escollit Lisboa per gaudir una estona més del meu any? M’havia regalat una hora més per agrair-li al 2016 tot el que m’ha permès de viure? Crec que sí. El món girava, els fusos horaris anaven sucumbint al naixement del nou any. El rellotge empenyia les escorrialles de l’any cap a l’Atlàntic. Jo, a la riba del Tajo, formaria part dels darrers europeus que hi viuria.

El concert de la Praça do Comérçio va acabar-se a cinc minuts per la mitja nit. A les pantalles de l’escenari va aparèixer un rellotge digital. La gentada va adonar-se que ho teníem a tocar. Vaig preparar-me la bossa amb les dotze panses amb què els portuguesos acompanyen les badalades. Aviat vaig saber que no mes les menjaria. La publicitat de la cervesa patrocinadora va eliminar el rellotge i una veu anava indicant els minuts restants.

Vaig deixar estar les panses. Ho vaig entendre com un senyal. Que són les panses si no gotims assecats pels temps? Si Barcelona ja festejava l’any nou no tocava pas menjar-me el raïm. El 2017 trucava al porta trencant la tradició.

L’hora era arribada.

Falten 30 segons deien els altaveus i el soroll de taps sortint disparats de les ampolles s’afegia a l’expectació general. Acomiadant un any de traspàs a Portugal vaig ser conscient que estava acabant l’any més llarg que he viscut fins ara; 366 dies i una hora. Lluny de ser una condemna ─falten 20 segons; bramava la plaça─, era una anècdota temporal preciosa.

Era el primer cop que feia el ritual de pas d’un any a l’altre amb compte enrere. Només ho havia vist a les pel·lícules i l’experiència se’m feia trepidant. Un enorme 10 ocupava tota la pantalla i vaig enyorar ─9─ les campanes que ─8─ et permeten un ─7─ traspàs més cerimoniós ─6─ i ara em sentia ─5─ com si estigués en una ─4─ escala d’uns grans magatzems ─3─ que t’aboca al pis de dalt ─2─ i has de calcular ràpid ─1─ d’entrar amb bon peu.

Feliz ano novo!

Focs d’artificis a banda i banda del Tajo van emergir de la fosca. El 2017 va estrenar-se amb deu minuts de coordinació lumínica, color i música. L’any somreia des del cel en néixer. Eren bons auguris. L’escombra del temps havia passat com una exhalació i ja era oceà enllà a la conquesta d’Amèrica. Els focs damunt l’aigua avançaven l’espectacle pirotècnic que en poques hores havia d’il·luminar la platja de Copacabana.

La ment em feia esclatar records del 2016 a ritme de pólvora. Sé que enguany toca pair les experiències de l’any passat. Les gaudiré i amb el temps milloraran en recordar-les. Com feia tothom en entonar la darrera cançó del piromusical; un fado ─què sinó!─ en versió rock que va ser la banda sonora de la seleção portuguesa de futbol que va guanyar l’Eurocopa.

Alegre saudade per tancar la celebració els meus 40 anys i catapultar-me a un any ple de possibilitats…

Save

Save

Save

Save

Save

pròxim Publicar

Anterior Publicar

Deixar una resposta

*

code

© 2017 EL BLOG D'EN MET

Autor Anders Norén