EL BLOG D'EN MET

Un català de Barcelona

LA MARA-TON

Dissabte al vespre era a Montjuïc recollint el dorsal de la Marató, tot i saber que enguany no la correria.

La mort del Ton divendres i el seu funeral el matí de diumenge imposaven una agenda familiar inesperada i gens volguda.

L’ambient a la fira del corredor va despertar el cuquet. Em deia que no, que si la vida et diu que no és que no. A més, feia poques hores que havia formalitzat la inscripció per Viena, posposant la marató a l’abril.

Assegut a les escales de Montjuïc, davant les fonts il·luminades, fullejava d’esma la revista oficial de la marató. Passava el dol aliè a tota la gentada que m’envoltava. Tot succeïa molt lentament fins que la font es va posar en marxa de nou amb els primers acords del Danubi Blau. De l’atonia vaig passar a Viena, la capital de la música, amb el que li agradava la música al Ton. Pensaments ràpids i creuats, com les formes de la font que a ritme de valsos m’amagaven i em mostraven l’arc de sortida i arribada de demà. Atordit vaig abaixar la mirada a la revista oberta i els ulls van topar-se amb les hores de pas de cotxes escombra. L’hora de pas per davant del tanatori de les Corts corresponia a l’hora de la cerimònia. Calfred. I per què no? Temps per a tot i tothom. Ulls al cel i la Font, -ara ja sé perquè li’n diuen Màgica- al compàs del Vals de l’Emperador llençava l’aigua amunt, ben amunt. La seva explosió aquàtica beneïa la meva decisió.

L’endemà no em vaig posar la samarreta d’Atenes com tenia previst, vaig posar-me la negra amb la senyera al pit que és la que sempre em poso en córrer fora de Catalunya. Els pantalons curts, també negres, de totes les maratons. Després vaig vestir-me amb texans i el jersei negre amb cremallera. A l’hora que es donava el tret de sortida a Montjuïc jo sortia de casa a cap el metro. La Diagonal estava tranquil·la, buida i silent. Vaig immortalitzar el 29, les voltes que dóna la vida, i vaig seguir el meu camí.

Encara passaven corredors davant del tanatori les Corts quan vaig arribar-hi. Salutacions i baixada a l’oratori. El Virolai va acompanyar l’entrada del Ton. Parlaments i emoció. No aparto els ulls de l’elegant ram de les roses vermelles que descansa sobre el taüt. No penso en res. Ment en blanc fins que el trio comença a tocar el Cant de la Senyera. Tímidament alguna veu del seu grup d’amics de la coral comença a cantar, no és fins que arriba de nou de la tornada en que tothom canta. Veig el Ton dirigint-nos a tots, a músics i cantants com sempre. I m’adono que segurament de tots els presents sóc l’únic que duu la senyera al pit. Els ulls humits em desdibuixen les roses. El cor em batega amb força però tinc una sensació de pau i tranquil·litat com mai. Amb la cadència final vaig notar el seu vist i plau a la meva decisió. Has marxat just abans de veure el somni acomplert penso. Com resa l’esquela, Gràcies, t’estimem. Fins sempre.

M’acomiado i camino cap al metro. Davant del tanatori el trànsit ja s’ha reobert. La marató aquí ja és història però és ven viva ciutat enllà. Trenco el primer carrer i aleshores corro, corro amb sabates i texans, corro i em noto suant amb el jersei negre que m’amaga la roba de córrer a sota. Contrarellotge, el temps és relatiu, el mesuris en anys o en quilòmetres.

Al metro me’n recordo del Jordi. Ell és a Olius pels dos anys de la mort del pare, un altre senyal que enguany no havia de córrer-la? Me l’imagino, com jo ara, amunt i avall pels metros de les altres 7 maratons que hem fet junts per donar-me suport. L’enllaç d’Espanya col·lapsat. A esperar. A Universitat puja una noia amb un nen i un cotxet amb un nadó a dins, tots tres amb la mateixa samarreta groga amb un gran Ánimo en vermell al pit. Comenta amb els italians que porten la samarreta de la marató que els qui fan la marató realment són ells per ser a lloc quan passi el pare. Ella baixa a Arc de Triomf, els italians la segueixen i una del grup diu que aspetta!, que ells han de baixar a Glòries. El 29 se’m materialitza al cap! Em surt de dins; Chilometro venti-nove? Em miren sorpresos i assenteixen. Glòries els hi dic i entren de nou abans no tanquin portes. Els dic que ara vaig a córrer, que vinc d’un funeral i l’altre em diu que l’havia de córrer amb tot el grup d’atletisme però el vol en avió l’ha deixat fora de combat. M’agafa per l’esquena i li diu a un company que ens faci un foto. Companyonia maratoniana. Clic! Ens desitgem bona cursa i surto esperitat escales amunt. Veig les mesures per evitar aglomeracions als accessos a l’estació. Tot això no ho vius si només corres la marató.

Bicing fins a casa. Evito la Diagonal a vessar de gent. En el meu esprint em creuo amb gent que abandona i torna a casa coixa amb el dorsal a la mà. I jo que encara no l’he començada!

Pujo amb l’ascensor, m’abaixo la cremallera del jersei alliberant la senyera a la què cantava no fa ni una hora. Protagonitzo una escena pròpia de Superman però la música que em ve al cap és d’en Llach; cal que neixin flors a cada instant…

D’una revolada em trec la roba i em deixo l’anell al dit. Mai corro amb l’anell però si el Jordi enguany tampoc no hi és, que m’hi acompanyi. Només sortir al carrer engego l’aplicació, que compti, que jo només vull gaudir.

Arribant a la Diagonal em pregunto per què haig d’unir-me a la riuada al 29, per l’hora l’autobús escombra deu baixar per la Meridiana. Creo pel mig la marató per la Diagonal, la que em baixa de Glòries i la que em puja del Fòrum i enfilo Bac de Roda amunt tot col·locant-me el dorsal. El pont de Calatrava treu el nas al fons del carrer, des d’on baixa la marató i jo pujo a cercar-la.

Ens unim a la Gran Via, trenco a la dreta i m’encarrilo a la línia blava. El meu petit Danubi rumb a Viena. M’ho prenc com un entrenament més. Aviat passo el rètol del km24; n’he esgarrapat 5 quilòmetres més dels que pensava fer quan m’he llevat. Al 25, el meu primer control de pas, el sistema informàtic no entendrà res, penso; de fet el temps ara no importa gens. A Prim supero un que va amb la torre Eiffel a coll, i els gegants de Teià a tocar de Glòries. Gent per a tot. És l’ambient de la marató, és aquest sensació d’estar viu el que des de divendres maldava per sortir penso en retrobar el venti-nove blau estampat al terra.

Estic fresc, avanço tothom. Els altres deuen pensar el que pensava jo a Budapest quan els que feien la marató per relleus em superaven pel costat del riu el Danubi de nou!. Sóc conscient que enguany estic experimentant la marató des de tots punts de vista molt contraposats.

A ritme! Molt bé Jaume!, sento que em criden molts des de la vorera al veure’m tan lleuger. Ignoren que en porto 21 menys que la resta. La samarreta negra amb la senyera també em regala moments curiosos. Primer cop que me la poso per córrer a casa i triomfa. Passo el 30, i arribo a la platja on sempre m’espera el mur i corro com si res. La meva ment no entén que amb el quilometratge que veuen els meus ulls el meu cos estigui tan sencer. Per descol·locar-la una mica més em prenc un gel que no necessito a l’avituallament del 35. Com si la fes tota sencera.

De la màgia de l’Arc de Triomf fins a Colom xocant mans com una exhalació fins enfilar el Paral·lel. Puto Paral·lel sento que diuen amb ràbia molts dels que m’envolten, els entenc, conec les sensacions i els acompanyo en el patiment, però ara mateix només voldria que no s’acabés, en faria quatre de Paral·lels seguits. Faig el que no ells no han de fer, mirar la font de plaça Espanya al capdamunt de l’avinguda i penso el que ells no pensen; que què a prop està, que curt que se’m fa el Paral·lel.

Al 42 passo les torres venecianes; em resten els 195 metres d’homenatge. Revisc la nit passada en què m’acomiadava del mateix lloc amb els focus del palau il·luminant el cel. Ara el migdia és radiant i el sol il·lumina les cares emocionades dels qui creuen l’arribada.

Amb la medalla al coll noto en falta l’èpica amb què la llueixen els demés. Davant meu la Font ara brolla amb discreció, a plena llum de dia són les quatre columnes les que s’alcen immenses al cel. La Senyera pètria m’abstreu del bullici que ens envolta i sense dir ni un mot em transmet la tranquil·litat d’haver complert amb mi i amb la família.

MaraTon

pròxim Publicar

© 2017 EL BLOG D'EN MET

Autor Anders Norén