EL BLOG D'EN MET

Un català de Barcelona

MARATÓ VIENESA

Un mes i mig més tard del previst m’he retrobat amb els 42 quilòmetres. La primera de les dues maratons que vull córrer enguany la he fet més lluny de casa del que hagués imaginat. El pensament que em va néixer veient la Font Màgica al compàs del Danubi Blau la tarda abans de la marató de Barcelona s’havia materialitzat. El destí va voler que la capital d’Àustria fos l’escenari on gaudir la meva vuitena marató.


Malgrat el temps rúfol amb vent, fred i pluja de la vigília; Viena va fer-nos una calorosa acollida posant –literalment– la catifa vermella. Portes obertes del seu majestuós ajuntament per accedir a la pasta party durant tot el dissabte; s’hi podia dinar i/o sopar per emmagatzemar els carbohidrats a cremar l’endemà.

Lliurament de premis a les curses del dissabte, música i molta gent. Sopar peu dret no em barrufava, millor seguir la tradició d’asseure’ns en un italià la nit abans. La solitud i el silenci de la línia d’arribada davant l’ajuntament contrastava amb el bullici que es vivia a dins. Creuant el Hofburg només sentia els nostres passos sobre les llambordes lluents per la pluja que ens rebotava als paraigües. La ciutat es dutxava per a l’endemà.

Em llevo d’hora, em dutxo i abans de baixar a esmorzar felicito el sant al Jordi que encara és al llit. Desembolica els bombons per a la Diada. Se’n menjarà un abans de marxar, avui 23 d’abril, ell també farà la seva marató. L’hotel és a prop de la sortida; no agafem el metro i optem per un passeig matinal pels carrers tallats. L’agulla de la catedral de Sant Esteve s’alça al final de la primera recta del recorregut, ens n’allunyem camí de la sortida. Caminem per un gran pont sobre el Danubi on em familiaritzo amb la fresca i prenc consciència que el vent serà un company de viatge que no sempre bufarà d’esquena. El cel és una anarquia de núvols foscos i clarianes que van i venen, no sé pas si el vent ens portarà els ruixats que s’intueixen a l’horitzó. No farà calor; perfecte.

A mesura que ens apropem veiem els maratonians d’elit escalfant, els cotxes que els seguiran, l’arc de sortida i la gentada que s’hi agombola darrera. Hi hem arribat per la porta gran. Em canvio i amb el paravent posat repassem els punts de trobada, fem la foto de rigor i el Jordi se’n va cap el metro i jo cap al meu calaix.

La sortida és al mig de l’avinguda del centre financer i d’institucions internacionals de Viena. El meu calaix és uns metres avançat dels de l’altra costat de l’avinguda per compensar la rotonda sencera que faré en arribar al Prater i que els del costat s’estalviaran. Ja al meu calaix quedo just l’alçada de l’arc de la primera onada dels del costat. Els veuré sortir. La megafonia crida 3 minuts per començar i sona The Final Countdown competint amb les hèlixs dels helicòpters que seguiran la prova des del cel.

Una botzina i surt la primera onada, veig passar sota l’arc de sortida els del costat. Aplaudiments dels qui encara estarem uns minuts aturats. I aleshores me n’adono de la música. Si la Caballé i en Mercury canten plegats a la sortida de la marató de Barcelona, a Viena és Strauss qui compassa l’inici de la seva marató amb el Danubi Blau. El destí em fa l’ullet i em torno a veure a davant la Font Màgica amb la mateixa banda sonora de fons just abans de començar a córrer. No hi ha millor melodia que identifiqui la ciutat. Em trec el paravent i surto a ritme de vals, tranquil·lament, per què per davant tinc molt per córrer.

Amb el vals al cap, envestit pel vent gèlid del matí, faig el primer quilòmetre que és exactament el pont que creua el Danubi. Hi penso, comptant la de Budapest, aquesta és la setena vegada que creuo aquest mateix riu fent una marató. Diviso l’agulla de la catedral en entrar a la ciutat i sé que tot anirà bé, que només haig de gaudir de la festa.

A tres quilòmetres de la sortida, passo la rotonda, xoco mans amb el Jordi i els dos traçats s’uneixen a l’entrar al Prater sota la mirada de la gran sínia que ja gira. Som molts, a més de la marató, hi ha qui fa la mitja i marató per relleus. El primer avituallament és el caos; no l’he vist senyalitzat, massa curt i em trobo agafant un got en comptes d’una ampolla; em mentalitzo que caldrà caminar cada cop que begui si no vull fotre’m l’aigua per sobre.

Fa tres anys vaig tornar a Viena per vacances, conec i reconec els llocs per on passo, la ciutat no és una desconeguda, la tinc mentalment apamada i sé ubicar-me per on corro. L’ambient és fantàstic, els vienesos es bolquen amb la marató. El Ring imperial amb totes les àligues que guarneixen els edificis de l’avinguda et saluden els primers quilòmetres fins fer el primer pas per davant de l’Òpera. Poc després veig el senyal dels 40Km, però no hi arribo, trenquem a l’esquerra on em trobo el rètol dels 9Km; ara torno em dic. Me n’alegro de ser de lletres i que no se’m donin bé les restes mentals, així no em desmoralitzo.

El camí cap al palau de Schönbrunn és un degoteig d’edificis modernistes que em fan mirar amunt sense parar. Viena no pinta la ratlla blava al terra, no cal mirar avall per seguir-la ni per saber on poses el peu, l’asfalt és impecable i el risc d’ensopegar amb un forat és mínim. Just hi penso i tres corredors al meu costat cauen. Han pujat damunt una illeta i no han calculat bé l’alçada de la vorera. Miro al terra i em confirmo que l’asfalt és llis i impol·lut.

El pas s’estreny al quilòmetre 16, passant per l’estació de Schönbrunn. El punt més allunyat del centre concentra animadors, sort de l’estelada del Jordi per fer-se veure, i el primer dels relleus de la marató per equips. Deixo la gentada enrere i sense la muralla humana puc fer una ullada al palau de Schönbrunn abans de trencar cap al centre.


Desfaig el camí per l’avinguda de dalt, m’encarrilo a les vies del tramvia encara més ben asfaltades que la calçada sabent que no ensopegaré amb cap ressalt. Tot recte avall, fins que diviso de nou l’agulla de la catedral. Apropant-nos al centre una filera de cons divideix el carrer en dos. Sortia d’un avituallament i no m’he fixat bé en què deien els rètols, són en alemany, no entenc què hi posa però sí sé què diuen. Marató cap aquí, la mitja cap allà; vaig canviant de carril com una cabreta, no m’esperava ser tan a prop de la mitja i no sé cap on tiro, ara els rètols són en anglès però estic col·lapsat. Per sort al mig del pas una tarima amb dos nois que porten unes mans grogues immenses amb un 42Km a assenyalant l’esquerra i l’altra amb 21Km cap a la dreta. Ara ens entenem, coi! Salto al carril de l’esquerre xocant la mà amb la mà gegant. Qualsevol diria que sóc nou en això de fer maratons.

Passo per darrere de l’ajuntament albirant el punt d’arribada que creuaré d’aquí 21 quilòmetres més. Em prenc el primer gel. És qüestió d’anar fent. Els deu quilòmetres següents em passen ràpid, un punt de suport del Jordi, l’agulla de catedral que m’acompanya bona estona per la meva dreta, un català que m’anima des de la vorera en veure’m la samarreta, el vent que ara comença a ser molest i el retorn al Prater. La Riesenrad segueix girant quan la torno a veure. Ja he fet una volta a la ciutat li dic, i impassible sembla respondre’m: i el que et queda, xato.


I la gran dama de ferro tenia raó, el Praterstern se’m fa etern. Fins al quilòmetre 30, davant l’estadi on torno a trobar el Jordi, la cosa està controlada, em sento fresc malgrat l’esforç. És en retornar a la llarguíssima avinguda que el mur treu el cap. És l’únic tram d’anada i tornada de tota la marató. Trobo el rètol del 31 per a mi i el de 35 per als que tornen, així, costat per costat. El mur a Viena és una preciosa avinguda sens fi flanquejada per til·lers immensos que creua l’immens parc. Amb tanta til·la penjant penso keep calm and carry on. L’avinguda acaba en una rotonda amb un magnífic restaurant al mig, la gana se m’obre. Em prenc el segon gel i desfaig el camí d’anada. No en tinc prou, a l’avituallament agafo també un plàtan. No tinc set però en el següent avituallament prendré isotònic penso que amb el mig got que donen no faré, potser n’agafaré dos, o no sé. És igual, ja veuré el què faig. Arribat a l’avituallament dubto entre agafar un o dos gots i mentre avanço em topo amb una voluntària que aboca un got d’isotònic dins un altre. Un got sencer! L’únic de la taula. Li prenc de les mans amb un somriure i un danke amb el millor accent possible. És justament el que volia.

Per fi deixem el Prater i el seu mur vegetal enrere. Retorno a la ciutat per fer els darrers quilòmetres. Ziga-zagues urbanes fins a recuperar la opulència del Ring. Façanes; monuments, hotels, palaus i l’agulla de la catedral despuntant ara de ben a prop em seguirà fins al final… Somric a la càmera d’una fotògrafa oficial i ja torno a ser davant l’Òpera. Ara segueixo recte amunt i em retrobo amb el senyal dels 40km. Trepitjo la catifa del xip i penso que ara si, que després de les quatre maratons de l’any passat per celebrar els meus 40 anys, Viena és el repicó, l’extra, la traca final. De fet porto les mateixes vambes que em van acompanyar l’any passat. Sé que tanco el cicle. Supero els 40km i em disposo a gaudir dels darrers dos quilòmetres.

De l’Òpera fins a l’Ajuntament el Ring és una catàleg d’arquitectura, cada edifici és més impressionant i està a l’alçada del moment. Teatre de les Emocions, l’encertat eslògan de la marató vienesa fa honor al seu nom. La glòria imperial dels Habsburg envolta el final de la marató. Monuments, museus, palaus desfilen al meu ritme i em sorprèn la calidesa austríaca que omple les voreres. El darrer gir el presideix l’imponent parlament neoclàssic i davant seu una impressionant escultura d’Atenea, una rèplica de la que fa 25 segles presidia l’Acròpolis. M’adono que després d’Atenes havia de córrer a Viena. Saludo la deessa i m’adono que comparat el trencacames de la carretera entre Marató i Atenes, Viena és un passeig planer. Sense que el cos se’m queixi gaire ja sóc a la recta final. Molt millor del que m’esperava.

Tinc reserves, ganes i humor de córrer i córrer. Accelero en un esprint tranquil al ritme de l’Hakuna Matata que sona pels altaveus. Corro i canto vocalitzant cada paraula de la cançó. Creuo exultant l’arc d’arribada i noto que podria seguir una estona més així, corrent content, feliç, només pel plaer de seguir gaudint de la ciutat.

Viena al peus, la seva medalla al coll i una cervesa fresca a la mà en comptes d’isotònic per celebrar-ho. Amb el Jordi hem quedat a l’edifici de la Universitat per evitar la gentada, agafar el metro per dutxar-me l’hotel i anar cap a l’aeroport. Una contrarellotge per tornar a casa. Abans, però, em felicita per la gesta i em regala la rosa que ha tingut temps de comprar després de la darrera vegada que hem xocat les mans al Prater. Ens tornem a desitjar una Bona Diada de Sant Jordi que per segon any hem passat lluny de casa emulant Filípides. Li prometo que l’any vinent la Diada serà un passeig tranquil per la Rambla.

pròxim Publicar

Anterior Publicar

© 2017 EL BLOG D'EN MET

Autor Anders Norén