EL BLOG D'EN MET

Escrit a Consciència

SOLSTICI

 

La llengua de foc s’alça al mig del xamfrà. La fita lluminosa presideix el cap del carrer. El veïnat s’hi aplega en rotllana i els qui, com jo, no hi hem pogut arribar abans l’engrossim al sumar-nos-hi.

Un reguitzell d’espasmes pirotècnics acompanyen la foguera en l’intent d’emular el Sol. Malgrat el soroll per despertar-lo, encara trigarà a aixecar-se de nou des de llevant.

Arran de mar els espetecs de pólvora i els efímers rams de flors de colors esclatant en la fosca il·luminen els sopars compartits. Descalç damunt la sorra, mastegant el darrer de coca i amb les bombolles el cava joguinejant-ne al nas, m’acosto al trencant d’onades.

Un pas a la sorra un pas a l’aigua fins que m’aturo. El bullici i la gresca que m’envolten es silencien. No percebo res més que la remor de les onades i la fresca de l’aigua anant i venint-me pels turmells. Quan l’aigua s’enretira em noto desfalcat i amb els dits esgarrapo la sorra per no sentir-me en fals. La següent onada em torna a desfalcar i m’arrapo amb més força. Els dits com urpes i els peus encarcarats. Incòmode tot jo. Com més batallo amb el mar, pitjor em sento. Onada rere onada perdo el repte i haig de ressituar-me per no perdre l’equilibri.

Per què hauria de tenir por de caure? Un coet il·lumina la cresta de la següent onada, la segueixo amb la mirada, noto com m’enxampa i esclata contra les cames i em mulla genolls amunt. La deixo fer, no m’hi resisteixo. Sento com l’aigua flueix i em modela les plantes i els dits. L’onada retorna al mar i accepto la sorra tal i com l’ha deixada sota els peus. No tinc temps d’assaborir la seguretat i l’estabilitat que experimento que la següent onada me’n dóna més, i més, i més…

pròxim Publicar

Anterior Publicar

© 2018 EL BLOG D'EN MET

Autor Anders Norén

Idioma »