EL BLOG D'EN MET

Un català de Barcelona

SOLSTICI

 

La llengua de foc s’alça al mig del xamfrà. La fita lluminosa presideix el cap del carrer. El veïnat s’hi aplega en rotllana i els qui, com jo, no hi hem pogut arribar abans l’engrossim al sumar-nos-hi.

Un reguitzell d’espasmes pirotècnics acompanyen la foguera en l’intent d’emular el Sol. Malgrat el soroll per despertar-lo, encara trigarà a aixecar-se de nou des de llevant.

Arran de mar els espetecs de pólvora i els efímers rams de flors de colors esclatant en la fosca il·luminen els sopars compartits. Descalç damunt la sorra, mastegant el darrer de coca i amb les bombolles el cava joguinejant-ne al nas, m’acosto al trencant d’onades.

Un pas a la sorra un pas a l’aigua fins que m’aturo. El bullici i la gresca que m’envolten es silencien. No percebo res més que la remor de les onades i la fresca de l’aigua anant i venint-me pels turmells. Quan l’aigua s’enretira em noto desfalcat i amb els dits esgarrapo la sorra per no sentir-me en fals. La següent onada em torna a desfalcar i m’arrapo amb més força. Els dits com urpes i els peus encarcarats. Incòmode tot jo. Com més batallo amb el mar, pitjor em sento. Onada rere onada perdo el repte i haig de ressituar-me per no perdre l’equilibri.

Per què hauria de tenir por de caure? Un coet il·lumina la cresta de la següent onada, la segueixo amb la mirada, noto com m’enxampa i esclata contra les cames i em mulla genolls amunt. La deixo fer, no m’hi resisteixo. Sento com l’aigua flueix i em modela les plantes i els dits. L’onada retorna al mar i accepto la sorra tal i com l’ha deixada sota els peus. No tinc temps d’assaborir la seguretat i l’estabilitat que experimento que la següent onada me’n dóna més, i més, i més…

pròxim Publicar

Anterior Publicar

© 2017 EL BLOG D'EN MET

Autor Anders Norén