EL BLOG D'EN MET

Escrit a Consciència

DUES PREMONICIONS

 

Elevador d’institut exterior amb vistes. Arriba al darrer pis. La reixa s’obre abans no s’hagi aturat del tot. Un xerric metàl·lic atura en sec la caixa del muntacàrregues. Amb les vistes als terrats que veig des d’amunt no m’adono que el terra és només una biga negra de doble vessant de la que en surten espines blanques. L’esquelet de d’una gran animal marí corona aquella part de l’edifici. L’escala és a mig fer i hom hi ha col·locat les reixes de les finestres que separen la piscina del col·legi del carrer per habilitar un pas fins a les aules. Fa vent; o potser m’ho imagino? Veig el terra avall i ganes terrorífiques de deixar-me anar. Massa esforços aferrant-me a una estructura que cada cop trontolla més. Acabaré prenent mal si m’hi quedo. L’opció més assenyada és escolar-me entre els ferros i confiar que l’aigua de la piscina ompli el lloc del ciment gris del pati que encara veig des de dalt.

Haig de dur el tramvia a cotxeres. Han canviat botons i comandaments. Se me’n va enrere, pendent avall, fins a la parada anterior. Bé, així agafaré embranzida mirant la pujada. No sé si camino, corro, ho vaig assegut, el tema és que les rodes giren. No sé ni com estan les agulles, traspasso enclavaments, no sé si cap aquí, cap allà o segueixo recte. Em responc des del centre de control i em dic que això no va, que potser no serveixo, o està avariat, però que els comandaments no responen. El tren s’atura quan vol malgrat intenti calcular un punt d’aturada. Els semàfors s’apaguen en adonar-se que no puc fer-los cas. Ningú es queixa, ni viatgers (no havia de circular buit?), ni vianants, ni conductors. El tramvia es torna translúcid en cada cruïlla fins que en passar pel quilòmetre 30 de la marató em desperto suat, amb un al de cap terrible, el gat dormint damunt meu i en la fosca ressona lluny algú que em pregunta si ja ho he entès.

pròxim Publicar

Anterior Publicar

© 2018 EL BLOG D'EN MET

Autor Anders Norén

Idioma »