No sé quan cops hi havia passat per davant quan agafava el tren del Vallès per entendre el sense sentit de la meva vida. Com més agafava el tren més afinava el meu guió intern i més se’m desendreçava la fictícia estabilitat externa.
Aquelles portes d’aquell antic cinema que subterrani ho deien ben clar, però no en feia cas. Nascut en la foscor del franquisme, el Cinema de l’Avinguda de la Llum, era un far d’alegria. Ignorava que es va inaugurar amb Els Tres Porquets. Els dies en què jo hi passava per davant estava ben lluny de viure una pel·lícula de Disney en què amb una cançó endreces els pensaments i saps on vas i què has de fer. Ressonava més amb el sòrdid el final del cinema reconvertit en Sala X que va xapar projectant El Placer entre las Nalgas.
Fins que un dia van fer obres al vestíbul de l’estació; i l’espai, sent el mateix ja no era igual. Les causalitats de la vida, que no casualitats, van redefinir les línies del Vallès i el meu tren ja tenia destinació pròpia. Rubí lluïa a les pantalles i vaig adonar-me del nou nom a la paret que rebatejava l’antic cinema. La bufetada, el clic, la hòstia, la il·luminació, el flaix, la presa de consciència, el miracle, el renaixement va ser instantani. Crec que eren tres els porquets que giravoltaven el meu cap fent piu-piu de la patacada com passa als films de dibuixos animats.
No es tractava d’entendre la pel·lícula i maleir-ne el guió nefast com un simple espectador estafat; fart d’aquesta projecció quan van girar-me cap al fons de la sala i vaig ordenar Talleu! Els llums ja s’havien encès, la fosca s’havia esvaït i vaig observar amb un somriure com el meu ego atemorit donava cops al projector sense entendre per què s’havia aturat. Em va mirar acollonit i jo vaig riure mentre li oferia un pacte. Et permeto seguir al capdavant del cinema però jo decideixo el què projectaràs i quin guió interpretar.
He estat 3 anys reescrivint guions, canviant fotografies, experimentant amb efectes especials i contractant nous actors i acomiadant-ne d’altres… I sembla que ara sí una cançó de Disney resumeix tot el què he experimentat des d’aquell moment en què vaig entendre que no cal viatjar fins a Rubí per trobar el robí intern.
L’Espai de la Llum radica en la part més soterrada del cor de la ciutat.
Danke Jung.