NEGYVENKETTŐ KILOMÉTER*

La tardor centreeuropea em va regalar un mal de coll el mateix dia que recollia el dorsal. Ho imputo als nervis i a la dura vida del turista d’anar amunt i avall malgrat el fred, el vent i la pluja allunyat del recer de l’habitació de l’hotel.

El diumenge es va aixecar amb el mateix temps rúfol. Abrigat amb capelina sobre la roba curta i el buff fins dalt i de pet cap al metro on la meva fila carnavalesca passava un xic més inadvertida.

A la Plaça del Herois la pluja ja només són tolls a l’asfalt. El vent fa onejar l’estelada que el Jordi durà per veure’l de lluny als punts de suport acordats. El fred me’l trec amb una mica d’escalfament.

Des del gener esperant aquest moment. M’hi vaig inscriure per obligar-me a córrer durant l’estiu en què la calor em venç. Un compte enrere en hongarès. Descompten sense entendre res i penso en què hi faig allà al mig si no he entrenat com calia. Absorbit per un setembre amb la Via Lliure de la Diada i la campanya electoral del 27S he anat de bòlit; però sense temps per calçar-me les vambes. Tret de sortida, fora excuses.

Un dron ens sobrevola i abans de començar ja tinc ganes de veure el vídeo amb les imatges que deu captar des d’allà dalt. A Budapest la Marató comença amb una volta a la grandiosa Plaça dels Herois, en memòria del mil·lenari d’Hongria, per encarar la llarga recta d’Andrássy út, avinguda declarada Patrimoni de la Humanitat. Inici espectacular i a més en baixada. Em mentalitzo per no deixar-me endur ni per l’eufòria del moment ni pel ritme dels que fan la marató per relleus i només corren onze quilòmetres. I tinc un sorprenent regal musical inesperat. En passar per l’Òpera una part de l’orquestra és sota els porxos interpretant la marxa de Nabucco. Un Verdi pausat és la primera animació musical de la Marató al quilòmetre 2. Un luxe. Metres més enllà el Jordi ja m’espera per xocar la mà.

Bona temperatura, avingudes amples fins arribar al Danubi. Torno a xocar-la amb el Jordi. Creuo el primer pont i recorro l’illa Margit, quan torni a passar pels seus parcs no estaré tan fresc; el mur a Budapest és al mig del riu, en aquesta illa. No cal pensar-hi, ja arribarà… ara és moment de la imatge icònica de la cursa.

El castell de Buda apareix a l’altra banda del riu i entre ell i jo el Pont de les Cadenes que cada cop tinc més a prop. Toca gaudir-lo. L’encaro trepitjant la contínua que separa els carrils de circulació per passar ben bé pel mig dels seus dos arcs de triomf. Al final del pont veig onejar una estelada, el Jordi torna a estar a lloc. Xoquem mans i segueixo corrent sota l’esguard de la fortalesa de Buda.

Davant l’accés del castell una banda militar toca amb ganes injectant energia fins a l’entrada al túnel de Buda que creua per sota la muntanya directe al riu. El final del túnel emmarcant el pont de les Cadenes ple de corredors cap a mi és una de les imatges que se m’han gravat a la retina. Bé valdrien una fotografia, però els mancaria l’ambient i les sensacions que hi associo.

Finalment el traçat arriba al costat del riu. Sota els ponts hi ha animació, per si plou i perquè la música i els crits d’ànim ressonen com mai.

El Jordi torna a estar a punt. Ell tramvia amunt i metro avall per ser a lloc abans que jo. Hi ha més catalans que corren i el saluden i algun unionista que li crida miyor chunts!

Ara a resseguir tot el marge est.

Començo a acusar la manca d’entrenament. Comptava amb carregar els genolls cap a la zona del mur, però no tan aviat. La monotonia del paisatge de camí als afores on la ciutat es desdibuixa tampoc ajuda. Arribo al cartell de fordítő i mitja volta. Tornem cap amunt.

Per situar-me equiparo el quilometratge que vaig superant amb la marató de Barcelona. Corrent a casa estaria per la Rambla Prim amb Pere IV, a Budapest és però cau al mig del metàl·lic pont de la Llibertat. Certament les comparacions són odioses.

Al final del pont torna a haver-hi l’estelada. El Jordi a sota amb la càmera. Fa la foto, no podem xocar la mà. No sé ni si he somrigut a l’objectiu. Ara una altre fordítő i a remuntar el Danubi pel marge oest. La vista em distreu dels dolors musculars.

Monuments a banda i banda converteixen els següents quilòmetres en una autèntica cursa panoràmica fins arribar a l’immens parlament on un grup de militars toquen marxes militars per marcar-nos el pas.

A partir d’aquí, el mur. L’illa Margit a l’esquerra, no la vull mirar però sé que l’hauré de fer de baixada tot el que ara faig de pujada. M’avancen amb energia els qui fan la marató per relleus i comencen frescos els darrers onze mil metres. Amb passes més curtes vaig fent. Els genolls ara es queixen amb raó, però quan abans arribi abans deixaré de córrer.

El Danubi Blau compassa els moviments de la font que hi ha sortint de l’illa. Sens dubte no hi ha cap melodia millor per encarar el darrer pont sobre el riu. El Jordi hi torna a ser i sembla que ha tingut temps d’aprendre una mica d’hongarès. Oidà!, oidà! (hajrá! hajrá!) crida. Com he sentit tothom animant. El darrer xoc de mans abans de l’arribada.

Els 7 quilòmetres finals reserven sorpreses desagradables, un pont sobre una plaça i un túnel amb els seus desnivells per salvar les vies del tren. Això no es fa; però els supero, només camino l’imprescindible per beure del got i empassar mig plàtan com he fet a cada avituallament. Estic content, he caminat menys que al març a Barcelona.

La Plaça del Herois per fi s’obre davant meu, gent per tot arreu i megafonia per despertar un mort. Només una volta per Városliget, el parc que hi ha darrere i ja hi sóc. El darrer obstacle és no ensopegar amb les llambordes que encatifen l’esplanada d’arribada. Ja està? No puc dir ni fava. La meva primera internacional feta. Cruixit i eufòric m’abrigo i sé que tinc un virus a dins.

Encara no sabem on dinarem però el meu cap ja barrina quins poden ser els propers quaranta-dos quilòmetres* a fer.

Ja més descansat he pogut gaudir de les imatges aèries del dron de la sortida.