La matinada era freda però em vaig vestir amb màniga i pantaló curts. Les meves passes ressonaven sobre les grans lloses humides del Centro Storico. Corrents pels seus carrers la ciutat semblava engegar amb mandra. El contacte visual va ser un cop superat el Palazzo Reale. Entre els grans pins que engalanen l’avinguda que baixa fins al port se li distingia la silueta. Cap foto; la imatge, el paisatge només per a la meva retina. Encara no era el moment.
El dia s’apropava però li vaig donar l’esquena arribat al Lugomare. De cara a la fosca que fugia oest enllà. Una mica de vent deixant el Castel dell’Ovo a l’esquerra. Corria perquè en tenia ganes, no volia girar-me, no encara, no volia aturar-me, encara no, alguna cosa en la remor de les onades em deia que seguís endavant. El trànsit augmentava, al cel la llum havia foragitat la nit; a la terra els fanals es van apagar.
Abans que el passeig s’enfilés per les costes rocalloses de Posillipo vaig fer mitja volta al monument des d’on Poseidó contempla el golf de Nàpols. Vaig néixer cap dos quarts de set del matí d’un vint de gener. Havia arribat a temps. A la mateixa hora, quaranta anys més tard veia néixer el dia. I allà estava el meu regal d’aniversari; dempeus, fit a fit. L’albada me’l retallava imponent davant meu. Tant de temps somniat. Silenciós i tranquil. La muntanya que des de petit tant m’ha fascinat.
Vaig manllevar-li una frase a Jules Verne escrita al Viatge al Centre de la Terra: “…voilà donc le géant que je vais dompter!” li fa dir a un dels personatges referint-se al volcà Snæfells just abans d’escalar-lo. Així que aquí està el gegant que domaré em vaig atrevir a dir immortalitzant el moment abans que el Sol no tragués el nas rere el Vesuvi.
De tornada no vaig veure sortir el Sol. Crec que el traçat en corba pel Lugomare i l’alçada del Vesuvi deurien alienar-se per tal que la llum màgica del matí durés fins que m’internés al laberint urbà. La figura immensa del volcà sobre el golf em feien recordar les històries llegides i els documentals vistos sobre el seu poder destructiu. Vida i mort. Un magnetisme que es reforçava a cada pas que feia. Corria cap a l’hotel, per dutxar-me, agafar el tren i enfilar el camí que em portaria fins al seu cim. Del mar al cràter en poques hores…
I com si sabés del respecte que des de petit li he venerat un grafit en una roca del passeig marítim semblava que me l’hagués escrit per a mi. Non avere paura ♥
Esmorzo i vinc!
