La “crisi” dels 40 m’ha fet córrer per mitja Europa per creuar línies d’arribada. Amb quin sentit; demostrar(-me?) que encara sóc jove? Que malgrat ser un quarenton encara puc? Postureig per fer la foto i exhibir-la a la xarxa? Més 513 Km el 2106! Sí; fútil aliment de l’Ego.
Avui que en faig 41, que entro en la segona part de la vida en aquest món, la meva mirada ha canviat. Maratons, com a metàfora del viatge exterior. Metes volants fins arribar a destí? Reconec que n’he quedat empatxat malgrat repetir al març a Barcelona per quarta vegada. Qui sap si una altra a l’octubre com a tradició i obligar-me a moure’m?
Cercant respostes fora vaig fer-me la Carta Natal. Entre d’altres interpretacions; els astres m’asseveren que segurament corro maratons perquè haig de [re]moure ossos del passat; esquelets d’avantpassats. Sóc aquí per tancar temes… Vaja, que per més que corri no escaparé pas del meu passat, malgrat ni haver-lo viscut.
El 2017 ha començat com tots els altres, amb el meu aniversari a 20 dies de l’Any Nou. Enguany, però, amb la certesa de saber que no és una mera coincidència, una casualitat del calendari, una simple anècdota, que el meu besavi ─assegut a la dreta─, el meu pare i jo compartim data de naixement i/o mort. Heus aquí on arranca el meu viatge interior que no sé pas on em durà.
Res passa perquè sí, res es fa perquè sí; tot té una explicació. Frases gravades a foc a la ment dites per la professora de català suplint la d’història a EGB tot explicant la Revolució Francesa. Des d’aleshores la recerca del motiu últim que ho expliqui tot m’ha obsessionat. Que tot està relacionat ja ho sabia, però que la resposta la tingués jo; això no ho sabia pas!
Espero entendre’m amb el postgrau en Bioneuroemoció. Explicar-(me/nos) perquè visc el que visc. Jo; de lletres pures em descobreixo fascinat per la física quàntica. Jo; que defugia la família ara em trobo submergit en la recerca en l’Inconscient Familiar. I ara que hi caic; fa uns nous mesos que la meva cunyada va deixar-me aquell llibre que parlava d’Enric Corbera.
Vaja que avui a més de fer-ne 41, m’adono que [re]neixo a la meva segona part de la meva vida. La de respondre’m les preguntes de la primera part. Després de bufar les espelmes, a la feina!