TEL·LÚRIC

Dies després; passat el cansament i gaudida l’eufòria del moment, havent mirat i remirat fotografies impactants i vídeos espectaculars de tota mena, l’emoció se’m manté intacta.

Vaig passar el matí des del centre de control amb el meu personal compte enrere. El rellotge que presideix la sala anava fent indiferent a la pluja matinera i a les trucades de la Urbana i Mossos per assegurar-se que el timing s’anava acomplint. Escurçat el servei tramviari a la Meridiana les càmeres mostraven eixams d’armilles verdes envaint la plataforma entre Wellington i Glòries penjant estelades a tots els pals de catenària. Guarniments de Festa Major.

A les dues, el relleu que viu a prop de Can Dragó arriba sense problemes de trànsit. L’informo del servei i dels talls de tensió fets i pendents a la catenària pel bé de castellers, banderes de pal extrallarg i assistents a l’escenari de la Ciutadella. El tramvia cap a Glòries ja duu manifestants des de Sant Adrià però no s’omple com m’imaginava. Avancem la gentada que prefereix pujar a peu la Diagonal. Tots són samarretes blanques, dins i fora del tramvia.

En quinze minuts he passat de ser el responsable del servei del TRAM a Responsable de Tram. A Glòries ens trobem tots el voluntaris del 97. El que més em preocupava acaba sent una feina de nens, mantenir nets els 6 metres de pas del punter amb una simple cinta de plàstic.

El temps ha volat fins a les 5, i després sembla aturar-se. Lent, com si volgués endarrerir l’inevitable. Pels walkies van saltant alertes de lipotímia i temo que aviat seré jo qui n’hagi d’informar d’alguna. El sol s’estavella sense contemplació als trams més desangelats de la Via Lliure. Cap ombra en una plaça en obres. Asfalt i res més.

17:14h i tronada de tambors. El punter ja corre. Repeteixo l’abecedari cada cop que pel walkie informen la successió d’àrees. A, B, C… la Q queda llunya encara fins que escolto que ja ha entrat a la P. Els crits d’independència s’intensifiquen quan la megafonia avisa que ja és aquí. Ningú no l’ha vist girar encara per Meridiana però les Glòries són un clam. Estelades al vent i punters alçats abans d’hora. Prenc consciència de la responsabilitat del moment, que la història s’accelera davant dels meus ulls. Noto com m’empelto de l’energia i l’eufòria de tothom qui m’envolta. Tot a punt de desfermar-se. Només tinc ulls per a la cinta de plàstic agafada de la mà pels que són a primera línia. Em meravella que segueixi allà, ben posada, tranquil·la, serena i intacta, contenint la gentada sense cap esforç.

Eixordadora rebuda del punter. El clímax ens va envair a tots. Va passar com una cavalcada de Reis. Punters de paper en comptes de cartes amb escrits de joguets. Cap carrossa, cap rei; només una fletxa que empenyíem cap la República, vers un futur millor.

Va passar tot i davant meu els sis metres que s’havien d’omplir. En qüestió de segons o encara menys temps em recordo cridant un tothom a dins! alhora que sacrificava amb les mans la cinta que trencada queia al terra. La sabia feliç d’alliberar el poble.

Aleshores sí, sóc capaç d’unir-me al crit de tothom, de fer fotos i gravar vídeos i adonar-me de què tinc de gana.

Pel que va escriure en Marc Grau, un altre responsable de tram a Glòries, m’alegra saber que no vaig ser l’únic en notar la força tel·lúrica del país: “No us podeu imaginar com des de la meva posició privilegiada al mig del carril de la via i amb la marquesina a un cantó i la coberta voledissa del hub disseny […] se sentien aquells clams. Com reverberava en so estereofònic!!! Mai uns crits tan familiars per mi m’havien fet estremir d’aquella manera.”

Satisfacció immensa d’haver passat amb nota la gran meta volant col·lectiva cap a les urnes del 27 de Setembre. Gràcies a tots!