Un canvi de torn amb benefici mutu. Al company li resol el matí i a mi em permet avançar vuit hores les vacances. Avesat als canvis de llum de la tarda quan abaixo cortines per evitar l’enlluernament de la posta de sol, se’m fa estrany apujar-les totes i no veure res més que la nit infinita.
Un cop expedits els tramvies de cotxeres per a l’hora punta, m’aixeco per tancar les portes per on han sortit i posar la càpsula de cafè a la màquina. Esperant que s’escalfi l’aigua m’adono que clareja. Ja s’hi comença a veure, siluetes que emergeixen de la fosca. Agafo el mòbil i immortalitzo el moment.
L’albada té aquell aire de màgia, de tranquil·litat, d’il·lusió, de promesa i d’energia que m’arriba ben endins per encarar el dia. És tan curt que si bades la llum ja ho omple tot. La cafetera es queixa amb el seu ronc fins que em deixa l’expresso a punt.
La resta del torn feinejo sense parar esment que el Sol ha anat amunt. Les inèrcies del matí amb les del torn de tarda són diferents i gairebé sense adonar-me arriba el relleu. L’hora en què avui marxo és la que habitualment arribo. Estrany marxar amb llum de dia de la feina. Aleshores hi caic, reviso el mòbil i intento el mateix enquadrament de fa vuit hores.
La imatge és anodina, un paisatge industrial i rururbà; però és la primera fotografia amb què enguany inauguro l’àlbum de vacances.