EL CÒCTEL
EL CÒCTEL

EL CÒCTEL

Ben fresquetes les treuen de la nevera. No han parat de contagiar l’alegria als convidats amb la seva dringadissa. Les disposen damunt la taula de la coberta principal al costat de les copes, les seves eternes companyes de còctel, amb qui enceten una animada conversa. Aviat van sent destapades i el seu bombolleig àuric omple les copes i combina a la perfecció amb les joies que brillen als dits de les mans de qui les aguanten.

Només una acaba sola a la taula. Enveja les seves germanes que per fi s’han pogut divorciar dels seus marits caps de suro que es creuen qui sap què. N’estaven tipes, i ella no cal ni dir-ho. No veu el moment d’alliberar-se’n i quan ho faci; s’emborratxarà. I tant! Celebrarà el seu divorci amb més alegria que ho fan ara les altres.

Nota una mà que l’enlaira de la taula enmig d’un crescendo de crits i riures alcohòlics. Sap que ja ha arribat el moment de perdre’l de vista, de llençar ben lluny el suro que té per marit. Frisa per l’esclat escumós que l’alliberarà per sempre.

Li engalanen el coll amb una llaçada vermella que la lliga per l’altre extrem a la barana de proa. Surt volant per la borda quan intenta deslliurar-se d’aquella soga que l’asfixia. El seu cos rebenta contra la novíssima quilla del iot i ella, mutilada de per vida, queda  pendolant amb el seu cap de suro damunt les aigües.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*

code

Idioma »