Els pals de la catenària se li succeeixen apressats, esmunyint-se rere la cua d’ull; els campanars dels pocs pobles que s’intueixen rere les deveses posen fites enmig de l’immens terròs rogenc que espera tombar al verd després d’un hivern generós en neus. Des de l’horitzó dels cims blancs de Guadarrama un mar de plom modelat pel vent va estenent-se mandrós per la plana.
Aquest serrell nivós va ser ahir l’única alternativa que els seus ulls van trobar a la rasa oberta enmig d’aquella multitud endolada i plorosa. Ell no va plorar pas. Va trobar… consol? en la neu que veia caure als cims de la serra i que semblava més trista que no pas ell. La Isabel se li va acostar i va abraçar-lo per la cintura en veure’l tremolar. Tremolava; és cert, però no pas de dolor sinó de fred. Va sentir llàstima per sa mare, la creia enganyada en vida del pare, i ell no va voler ferir-la encara més. Li ho va dir just en sortir del cementiri. Però s’havia adonat que era ell qui havia viscut enganyat fins fa només poques hores.
El seu somriure trist reflectit en el vidre s’ha esvaït quan en acabar-se la foscor del túnel ha aparegut davant seu un rosari d’urbanitzacions condemnades a un guaret forçós i perpetu. Carrers sense estrenar i grues amb llurs braços ben estesos i immòbils; grans crucifixos expiatoris pels excessos dels constructors. Ciutats només esbossades travessades ara per ramats escadussers d’ovelles que rosten i caguen allà, en solars erms, on hi hauria anat un adossat milionari. Entre tanta llana pasturant recorda la Lupe, la venedora de jerseis, víctima, com ell, del pare. Bastint castells a l’aire per a què tingués un fill modèlic i envejat per tothom. Noia i carrera; tot perfecte. Però el futur advocat de la família se li anava torçant a mesura que estudiava Dret. La Lupe fou una crossa per a tenir-lo content a canvi de fer-la desgraciada. Massa pits i poc cervell. Guadalajara queda enrere, lluny ja, com aquella matinada entre xurros a la plaça del Dos de Mayo: “Adiós Lupe; no sé lo que busco, pero ten por seguro que no eres tu…” Crueltat gratuïta contra qui menys culpa tenia. Sempre havia tingut un mal beure.
Pujols rònecs on quatre herbotes hi malviuen el reben quan es desperta del somieig. Les pupil·les no deixen de petja l’ombra del tren que cavalcant damunt dels ponts salta de vall a vall per on les vies del tren convencional es perden en mil i un viaranys. Els talussos excavats al territori li mostren les entranyes del paisatge es remou al seient en pensar que aquestes onades de pedra les han esberlat per tal que ell pugui arribar aviat al seu destí. Ha comprat un bitllet directe i ara voldria aturar-se a Saragossa. No sap ni si la Pilar voldria veure’l. Li hauria agradat explicar-se, d’excusar-se, ara que ho veu tot clar, pel seu comportament infantil. Ella, sempre tan madura i segura, aviat el va engegar en un dia rúfol com el d’avui: “Ninguna mujer va a entenderte nunca, Carlos…”.
Els canvis d’agulla van passant veloços recordant-li la impossibilitat de retornar. La via del costat, sempre paral·lela i distant com la seva vida i la de son pare, tan a prop i tan lluny alhora… Tan semblants i diferents. Direccions contràries. Ara ja no hi ha res a fer. Després d’una altra nit d’impotència al llit la Montse li va parlar clar i l’obligà a mirar-se endins i pensar si ell volia ser el qui era o el que els altres voldrien que fos; tot amb el campanar de la seu com a únic testimoni… “Gracias, Montse”; recorda tot fent-li l’ullet a la catedral lleidatana que es perd com un far altiu enmig del mar de pomeres mentre fulleja per enèsima vegada el llibret de català fàcil…
Ha deixat de ploure i els camps són esquitxats de bassals. Com la seva família, el terreny necessitarà el seu temps per assimilar el xàfec de la seva veritat. Amb el temps, però, l’aigua que ara els anga a tots servirà per a fer florir els ametllers adormits pel fred. Els núvols ii els dubtes van enretirant-se quan l’arc de Sant Martí l’acompanya un tros del viatge mentre el tren encara el capvespre descrivint corbes de compàs.
La veu de l’hostessa acomiadant-se el reubiquen de nou a la realitat. Havia sortit un dia ennuvolat però arriba gairebé fosc veient-hi clar. Se n’adona amb el petó apassionat de benvinguda del seu Àngel de la guarda. La violència, les pors i els records amargs dels darrers anys resten de cop enterrats per sempre sota la llosa amb qui les va provocar sabent ara que no li deu ni la sang que fa sentir-lo més viu que mai.