AL KM 30…

Al quilòmetre 30 vaig topar amb el mur. Inconscient de mi corria la meva novena marató sense haver-la preparat amb el rigor que mereix. Diagonal avall, d’esma, a cada pas movent la meva corporalitat semblava un mim damunt de l’asfalt empenyent una paret de vidre. Més i més corredors, alguns més tocats que jo, m’avançaven de camí al Fòrum.

Tothom sobrepassant-me i jo impotent reculava i reculava fins 4 anys enrere, al mateix lloc. Feia un mes que havia completat —encara no sé com— els 100 km de la Traiwalker. El cos cremat va dir prou; i a menys de mil metres de l’arribada al Fòrum d’una cursa de barri, les cames es movien però no semblava que avancés.

Al quilòmetre 30 revivia l’angoixa de córrer sense anar enlloc. 4 anys enrere tenia la meta a tocar, ara em quedava a 12 quilòmetres. Abandono? Ho deixo córrer —mai millor dit—, ara que sóc a tocar de casa…? Naufragant en pensaments sabotejadors la ment va em rescatar duent-me de nou al km8 de la mateixa marató. A Francesc Macià, Diagonal amunt força estona abans. La imatge de dos corredors britànics davant meu amb la frase d’Star Wars estampada a l’esquena de llurs samarretes: Always remember, your focus determines your reality.

Al quilòmetre 30 vaig invertir el pensament; vaig menystenir el cansament i la cursa per focalitzar-me en mi i des de l’estómac el cos va dir-me tinc gana! A l’avituallament vaig aturar-me; dos gels, un plàtan, mitja taronja, un grapat de fruits secs i un got d’isotònic sense pressa però sense pausa. Em sentia bé, un glop d’aigua i caminant una estona per pair la nova situació.

Al quilòmetre 30 caminava de camí al 31 i de cop em vaig veure a Montjuïc just abans de la línia de sortida. La imatge d’una noia dempeus sobre la tanca amb un cartró pintat amb lletres de colors on en essència resava; Si la ment s’ho creu, les cames obeiran. Doncs ara tocava córrer 12.000 metres amb la ment. Aquesta em va establir un ràpid pla de contingència que ordenava córrer i caminar, només!, al llarg de cada avituallament i aleshores, només aleshores!, escoltar les possibles necessitats del cos.

Al final del quilòmetre 30 corria de nou i al 32, just abans del primer descans imposat, la noia de la sortida brandava el cartró pintat damunt del seu cap tot cridant que només en queden 10! La ment va invertir el comptaquilòmetres; ja no sumava, restava. M’escurçava l’espai per apropar-me el següent objectiu immediat, el punt on el Jordi (Gràcies!), aliè a la meva tempesta neuronal, esperava per l’extrapower del nostre xoc de mans i completar l’experiència esportiva que m’havia fixat aquell diumenge al matí.