A prop de Sant Pere, hi ha una bifurcació on sovint hi pasturen vaques que amb llur parsimònia rumiant, netegen les herbes que semblen créixer deixades de la mà de Déu.
En un racó ombrívol, una galleda de llautó rovellada feia de torreta a un arbrissó mig sec. A raser d’un pany de paret que li amagava la llum i li aturava la pluja, la pols esmorteïa el verd les poques fulles que gosava treure.
La planta va agrair aviat el canvi d’ubicació tot recreixent i oferint fins i tot una discreta florida. Un any després, tant ell com jo ens hem avesat de grat al territori.
Aquell dissabte de lluna creixent vaig saber que havia arribat el moment. Vaig adreçar-me amb la galleda amb les arrels de l’arbrissó eixint-li per sota fins a la bifurcació. Vaig fer net d’herbassar, vaig cavar fins a fer prou lloc.
Estirant fermament suau el tou d’arrels va sortir d’aquell cubell rovellat. Vaig plantar-lo i cobrir-lo amb la terra remoguda i finalment regar-lo. El cul d’aigua que em quedava el vaig buidar l’aigua a mode de libació al seu voltant.
Avui sé que és un saüc el que farà de fita vegetal al trencant del camí que puja de la carretera. Arbust que ben cuida’t pot esdevenir arbre. Conegut des de l’antiguitat pels seus usos medicinals i culinaris.
Que els seus poders afavoreixin els meus projectes.
Que el seu arrelament sigui també el meu.