Com quan et despertes amb ressaca i recordes que has tornat tard de festa. Ara que l’any s’acaba em dóna per repassar aquest 2016 que és a punt d’entrar a la història i m’adono que no tinc paraules. Em quedaria curt, per molt llargues que fossin les frases, no seria capaç d’expressar el que enguany he viscut i après. L’àlbum de fotos de la festa em recorden instants d’on he celebrat les meves quatre primeres dècades en aquest món.
Si una imatge val més mil paraules, un grapat de fotografies són un univers d’emocions. La meva realitat fixada en colors.
El viatge començava a Nàpols; on m’emplatava els pops que els romans trepitjaven descalços abans el món se’ls convertís en cendra.
Només en mig de la decadència més meravellosa podia entendre els grafits sobre pedres centenàries com palimpsests poètics.
Irreverència sorgida del caos; que avui hi som i demà potser també i mentrestant cal menjar alguna cosa.
Què et poso ànima meva? Garum o seitons marinats?
Detalls il·luminats que convidaven a volar cap a d’altres llocs abans que el senyor que domina l’horitzó ho faci saltar tot pels aires.
Puc marxar lluny, però no pots escapar del teu passat que et persegueix com una ombra…
…i si no li aprens la lliçó, t’esbotza la porta per fer-se present.
I aleshores Pompeia amb aquelles columnes…
Amb tanta voluntat de centrifugar-me del centre peninsular, a Madrid vaig deixar-me xuclar pel centre.
Els extrems es toquen i a la capital castellana celebrar Sant Jordi és poc més que una experiència religiosa. Una rosa per la Cibeles i tan amics.
Baixant a les catacumbes per desllorigar el futur, que sempre hi ha una sortida.
Si tot sembla bloquejat cal mirar-s’ho tot amb un nous ulls i trobes dos caps dialogant, ni que sigui arquitectònicament parlant.
I a Madrid també aquelles columnes…
Fugia del present quan desembarcava en el que m’agradaria que fos el meu país? Nord enllà la gent és culta, els trens són puntuals…
…però les converses al carrer han de ser curtes per no glaçar el diàleg.
Si no saps trencar el gel, millor parla des del sofà de casa.
Tranquil·litat en el viatge amb temps per reflexionar. Convertit en un Ulisses d’estar per casa vaig navegar en una closa de nou.
El paisatge desfilava davant meu en un tràveling natural perfecte. Si semblava que m’estavellava contra les roques m’adonava que els cants de sirena no era més que la remor de l’aigua buscant-se la vida per retornar l’oceà original.
La natura salvatge i la urbanitat per bandera, Noruega ho té tot a lloc. Encabit i endreçat rima amb tranquil·litat.
I a Oslo en tenen també! Columnes reials jugant amb el temps i l’espai…
No cal anar lluny per saber que el cel és blau a tot arreu. I si duus el Sol amb tu, com jo ─que m’he assabentat regna en la meva casa 1─, el cel sempre és lluent per damunt dels núvols més foscos de les pitjors tempestes.
Fou després d’enlluernar-me la imatge de blancor saber que el viatge de l’any tenia una meta.
En sortir de la fira vaig adonar-me que a casa, i no necessàriament per aquest ordre, també tenim columnes.
Rivalitat eternes i consignes filosòfiques de carrer.
Atenes dorm enamorada del seu passat per no despertar al malson d’avui.
Els que aparentment som de fora revivim el seu passat gloriós per demostrar-nos que als quaranta sí que podíem.
I un cop coronat, amb l’ego orgullós, anar a buscar columnes.
Una mica més antigues i amb més llum a poder ser…
Ara sí. Saber que tot el safari fotogràfic petri d’enguany tenia una finalitat, i vaig immortalitzar-me. Atenes la mare de totes les columnes.
Creia que el 2016 acabaria on va començar la civilització, però no. Fuetada final. Lisboa s’ha presentat com l’escenari perfecte per acomiadar aquest any increïble. I tornaré a prendre la foto que vaig fer el 2002. Actualitzant el passat.
Hi aniré també amb les vambes posades, però no pas per sumar una nova marató a les 4 que m’havia proposat. Els 10 quilòmetres de la São Silvestre lisboeta són una bona metàfora del que m’espera. Si enguany he viatjat sumant quilòmetres, aquest 2017 el viatge previst és intern; apassionantment intern. Estic convençut que la meva columna ho suportarà.