Que Santa Eulàlia em perdoni, però aquest matí he matat un colom. Ha estat un lamentable accident que ha marcat el meu primer dia després de tornar de vacances.
Sortint de la parada de Selva de Mar, baixant cap el Fòrum, un parell de colomins picotejaven entre la gespa de la plataforma. Un d’ells sí que s’ha adonat que m’acostava i ha aixecat el vol… L’altre ha fet una mica el ronso, potser amb ressaca amorosa de Sant Valentí, i quan ha volgut volar… I m’ha sabut greu. Parafrasejant Mercè Rodoreda en un dels seus contes; l’ocell ha esdevingut un coixí de plomes de sang calenta… Amén.
Ho reconec, no és el primer que caço. Recordo perfectament quin i com fou el primer: Farà uns cinc anys ara, quan encara no s’havia inaugurat el Trambaix i circulàvem en proves. Traccionant entre les parades de Les Aigües i Cornellà Centre un colom s’havia aturat a beure l’aigua del reg de la gespa que havia quedat dins el gorg del rail. Vaig pensar que s’apartaria… doncs no; Un soroll gens fàcil de descriure va fastiguejar-me les oïdes… pobre bèstia.
Vaig recordar aleshores la polèmica d’alguns veïns que es queixaven del soroll dels tramvies, i vaig pensar, automàticament, que si el colom no s’havia adonat de la meva presència en plena corba és que el tramvia no feia soroll.
Amb els temps, els coloms, així com la resta d’ocells, gats i gossos que creuen la plataforma tramviària ja s’han avesat a la nostra presència. S’han adaptat al mitjà… i és que tal i com diu Charles Darwin de qui enguany celebrem el bicentenari del seu natalici: Les espècies que s’adapten millor als canvis són les que sobreviuen…
Aquest colom, doncs, deuria ser un inadaptat.