Definitivament he desconnectat. No se m’acut res per dir, res per a escriure, però ara que faig temps per sortir i anar a sopar m’he assegut amb el portàtil als genolls i després d’una bona estona d’intentar alguna cosa coherent… he decidit teclejar el primer que el meu flux grisós cregui que val la pena traduir en convencionalisme lingüístics.
Però res, que se m’eixorquen les idees i les puntes dels dits són incapaces de caure en gràcia sobre el teclat de joguina. Giro el cap i em fascina la riuada humana de la Gran Vía entre el Palacio de la Prensa i la Red de San Luís des del meu cinquè pis amb vistes priviliejades… Què maco fóra escriure res d’aquesta avinguda que em fascina i encara que em dol reconèixer-ho, deixa en joc de nens la meva estimada Laietana.
Aquest matí, des de l’habitació, he vist com un parell de conductors omplien un part d’accident, com la gent empetitida esgarrapava segons al ninotet vermell dels semàfors, com la boca de Callao alliberava i capturava passatge per nodrir de sang perfumada i mig adormida les venes que perforen el Roquefort del subsòl capitalí.
M’alço, frustrat per no saber dir res de l’avinguda. Potser tot ja ho van cantar a la sarsuela que du el seu nom… Obro la finestra i Madrid m’ensordeix amb l’hora punta. Miro avall… m’hi llenço? Acabo amb aquest neguit de manca literària estampant-me contra les rajoles de granit? Una mort literària a lo grande, tal i com fan les coses aquí, a Madriz… però ho hauré de deixar córrer… no arribaria pas a la vorera, primer em fotria de lloros contra la immensa marquesina del cinema Capitol.
Avui no serveixo ni per morir.