D’Empúries em va seduir la muralla de pins emmerletada de verd que fou alçada per protegir les ruïnes clàssiques dels cops d’humor de la Mediterrània.
Els pins, arrelats ben a prop de les pedres mil·lenàries, s’impregnen d’històries oblidades, les fan vibrar pel seus altíssims diapasons farcits de resina i les escampen arreu amb les seves capçades al vent.
Potser aquest pi va empatitzar massa amb les pedres que abraçava els seus peus.
Potser aquet pi fou pres per la nostalgia que li xiuxiuejaven i va deixar que la mar i el vent en fessin d’ell una ruïna, també.