Són les dues de la matinada i m’he desvetllat.
No sé per què se m’ha trencat el son, però em conec, o això crec, i sé que hi ha quelcom que ha entrat en el cercle viciós de les meves neurones. De tant en tant, massa sovint pel meu gust, comencen a jugar amb el loop de les idees, les sacsegen, hi donen voltes i més voltes a velocitats de vertigen fins que la força centrífuga que assoleixen és tan forta que aconsegueix alçar les parpelles amb aquesta energia cinètica cerebral que finalment m’obliguen eixir del llit i fer-la fluir més enllà de la punta dels meus dits…
Possiblement perquè a aquestes hores no tinc ningú per a fer-les sortir per la boca, potser és que tampoc sabria verbalitzar-lo, engendrant roncs en lloc de mots, o potser és que aquest impuls cognitiu prefereix esbravar-se exercitant de falanges i metacarps pel gust de recordar el producte neuronal…
Escric… podríem conevenir que sí; però reconec que sempre de coses inanimades que acabo per humanitzar, donant-los-hi vida. Què difícil sembla oi? Què original que sóc, oh!
Doncs a mi no m’ho sembla pas.
Escric sobre sentiments d’estris morts perquè és més fàcil que no pas ficar-se en la pell d’altri. Comprendre el que l’altre sent, viu i pateix sempre m’ha costat i no sé si és per manca d’interès, per covardia a reconèixer-m’hi, per egoisme i suficiència, o perquè estic mal fet entre el coll i les arrels on ponen els polls..
No sóc empàtic ni em vull fer el simpàtic, simplement tinc son i no puc dormir.
Era això cervellet meu? Ja puc tornar al jaç?
Si no m’entenc ni a mi mateix, com puc entendre als altres ni, perdoneu-me altre cop la gosadia, als meus futurs personatges?
Collons quina son!