La fleca. Porta un munt d’anys tancada, però els records viscuts en ella han aflorat amb força les darreres setmanes. Ni les reixes, ni les finestres cegues, ni la grisor de la façana han pogut aturar-los. La vida sempre troba la manera de rebrotar, l’escletxa entre lamel·les d’una persiana neta per on escolar-se, per exemple.
Hi va haver un temps que anava a peu d’Amílcar a Horta, era petit, i quan plovia m’agradava veure com la pluja dibuixava quatre línies en mig de l’asfalt del passeig Maragall. Sota l’asfalt les vies del tramvia es reinventaven tot canalitzant l’aigua.
————————————————————————————————————
La casa blanca. Feia un munt d’anys que no hi entrava. El jardí, la caseta del gos sense el gos que em va mossegar a l’esquena, la porta d’entrada, la ceràmica blava, l’escala de fusta… els he retrobat iguals, com si no hagués passat el temps, però més petit, de joguina. Ho recordava tot més gran. Tot és a lloc, estranyament familiar.
Cada cop que traspasso la porta del jardí i veig la torre alçant-se davant meu em sento com l’Alícia que cau i cau avall pel cau del conill per jugar amb l’espai i el temps. Sé que la casa guarda un mirall per a mi i que em farà adonar de la realitat quan hi topi de nassos; quan menys m’ho esperi.