“He arribat a la certesa que la formiga és un ésser superior.
Per conèixer ben bé una cosa, és necessari menjar-se-la,
i aquestes formigues es mengen el temps.”
Salvador Dalí
En Dalí, obsessionat per aquest insecte incansablement treballador, va plasmar formigues en moltes de les seves obres.
Fa uns dies jo també m’he obsessionat amb elles, van aparèixer de cop i volta apoderant-se del bol de farinetes d’en Quimet.
Em va fascinar l’ordre i la divisió de tasques que desplegaven. El bol d’IKEA transformat en una gran pedrera. Tot un univers arran de terra.
Observant-les vaig aprendre que el bocí de menjar passa per diverses “mans” de camí al formiguer. Unes extreien la teca i escalaven la paret de ceràmica, feien el cim i descendien fins el parquet.
Allà deixaven la mercaderia al terra i de buit se’n tornaven a la pedrera gastronòmica. Gairebé sota el bol, un perfecte centre logístic on d’altres pencaires agafaven els bocins de menjar i carregades enfilaven cap a darrere el moble on els hi perdia el rastre.
Vaig estar-me bona estona observant-les i fotografiant-les. Amb un escuradents vaig obrir una esquerda sobre la superfície endurida per deixar al descobert farinetes tendres; increïble com s’hi llençaven per endur-se el botí. Qui vol menjar sec si n’hi ha de fresc!
Diuen que si apareixen formigues de color negre a casa, significa que arribaràs a viure molts anys… i també que si mates el niu de formigues generaràs un canvi d’idees… Vaja, vaja… vaig debatre’m entre ambdues creences fins que el Quimet es va posar insuportable, cosa que significava que tenia gana i no pensava fotre’s un plat de farinetes resseques amb arrebossat d’himenòpters.
Des d’aquell dia en Quimet menja en un altre lloc de la casa.
Vaig optar per retirar el bol del terra i que les nouvingudes s’enduguessin el que quedava esbocinat damunt del parquet i marxessin totes rere el moble.
Llarga vida!