Ja hi vam anar a principis de febrer, al judici contra Mas, Ortega i Rigau. Acompanyar-los en l’emotiu recorregut des de la Generalitat fins a la multitudinària rebuda a l’Arc de Triomf.
Manifestar-se a casa contra el judici polític del 9N, denunciar a Barcelona l’absurditat de jutjar per posar les urnes en democràcia i dir al carrer que volem un referèndum no és el mateix que fer-ho a Madrid.
El fons i la forma són idèntics, excepte el paisatge urbà i el context social no reivindicar-ne el drets. Poc més de 600 quilòmetres però les mentalitats són a anys llum i més quan la desinformació a la què juguen els mitjans de comunicació i polítics mesetaris fa més difícil la comprensió d’ambdues parts.
Ho vaig comprovar en directe amb el grapat de persones, cinc per ser exactes, que amb banderes espanyoles no paraven de cridar-nos; ¡sediciosos, sediciosos! ¡Todos a la cárcel! El mateix que sento que bramen algunes televisions i ràdios madrilenyes.
Per altra banda vaig observar com des de diferents finestres del Tribunal Suprem, algunes d’obertes i d’altres rere el vidres, se’ns mirava amb cares de sorpresa i/o curiositat immortalitzant amb fotos la manifestació sobiranista. Tenien el órdago separatista davant dels seus morros i és com si es diguessin entre ells; anda, pues es verdad que no rompen ni agreden a nadie.
L’impacte de la jornada ─mai ho hagués dit!─ va ser adornar-me que cantava els Segadors davant d’un jutjat al mig de Madrid ben protegit per la Policía Nacional.