Una setmana voltant per Noruega i una marató per la capital per rematar-ho; aquest ha estat el pla de vacances d’estiu. Oslo va ser la tercera de les quatre maratons amb què enguany celebro els meus 40. Calia anar cap al nord per trobar temperatures raonablement fresques per córrer en ple setembre. Tot i estar en temperatures rècord de calor per aquelles latituds, el mercuri marcava temperatures primaverals per a un mediterrani com jo.
Després de dormir malament com sempre abans d’una marató, una dutxa, l’esmorzar energètic de rigor i sortida de l’hotel cap el rådhaus, l’ajuntament. Dia assolellat, ambient fresc. La primera marató que corro en dissabte i també la primera que és a dues voltes, fet que em posarà encara més a prova.
El centre d’Oslo estarà tallat durant tot el dissabte. Primer la marató, després la mitja, en acabat la cursa de 10, seguint amb curses familiars, solidàries i d’infantils. Concentren l’atletisme popular urbà en un sol dia; de vuit del matí a set del vespre.
Vaig notar poc ambient de marató, la veritat, malgrat el gran dispositiu desplegat. És una marató petita comparada amb la de Barcelona, 2500 participants. La mitja marató que començaria a la una del migdia li triplicava de llarg els corredors.
Repassàvem amb el Jordi els punts de suport a les estacions de Skøyen i Tøyen i les hores de pas quan m’adono que ens estant filmant. Saludem amb la mà i el noi deixa de gravar. S’acosta i ens diu si ens pot fer unes preguntes. No sé com em pinça un micro a la samarreta i em pregunta d’on vinc i quina motivació tinc per córrer la marató d’Oslo. El Jordi no se n’escapa i el graven onejant l’estelada que fa servir per a què el localitzi durant la cursa. Teòricament hem de sortir al vídeo oficial de la marató que posaran al web. De moment no l’han penjat.
S’acosta l’hora, trobo un parell de nois de Girona amb l’estelada a la samarreta, no sóc l’únic català present. Em situo, però no sé si ho he fet bé, tinc l’arc de sortida molt a prop, recordo que correm gairebé en família, però quan m’adono que la llebre de 3h30’ la tinc just darrere em reafirmo que estic massa endavant. No puc ressituar-me. L’immens rellotge de l’ajuntament ja indica un quart de deu i puntual fan el compte enrere.
Sortim i em col·loco al lateral de la riuada, que vagin passant que jo no vaig a fer marca sinó a gaudir de la ciutat al meu ritme. Costa, perquè el rimer quilòmetre és per carrer força estrets amb molta giragonsa fins que desemboquem en una avinguda ampla i puc agafar el meu ritme. No hi penso però sé que aquesta sortida tan ràpida em passarà factura.
Esvaeixo els pensaments negatius mirant a banda i banda de l’avinguda. Cases espectaculars, les banderes que onegen als pals plantats als jardins impecables que les envolten m’ho confirmen, la marató creua el barri d’ambaixades. Rússia, Portugal, Regne Unit, Sud-àfrica, Iran, França, Brasil, Polònia… sembla que faci la volta al món en 42 quilòmetres!
Al primer pas per Skøyen, el Jordi gairebé és l’única persona del carrer; fàcil trobar-nos. Xoc de mans i gir de tornada cap al centre, ara tocar del mar i primera sorpresa. Res d’ampolles als avituallaments caldrà fer-los caminant si no vull fotre’m l’aigua per sobre. Això em permet fixar-me en la immensa ambaixada de l’Aràbia Saudita que mira al fiord. Han de tenir bones relacions sabent que Noruega té gairebé el 3% de la reserva mundial de petroli.
El litoral em porta de nou fins a la plaça de l’ajuntament i el caràcter nòrdic es fa notar; molta gent però poc soroll. Envoltem la fortalesa d’Akershus i deixem enrere l’Òpera on hi ha un xic més d’animació, però aviat s’acaba, entrem en zona d’obres. L’asfalt es converteix en grava i el terreny esdevé un cros. Uns cons separen els dos sentits de la cursa enmig del no res fins que de cop em trobo corrents entre contenidors del port. No tinc cap dubte que quan hi torni a passar el mur estarà aquí esperant-nos a tots.
Si la zona portuària era dura per desangelada, arribar fins a Tøyen no era cap passeig. Hi havia més gent, però el pendent fins coronar el parc era una pujada més dura del que indicava l’altimetria. El Jordi esperava gairebé al capdamunt i això era l’esquer per no aturar-me. El regal en forma d’avituallament era a dalt de tot abans de baixar cap el centre.
És la marató amb més canvis de paviments que he fet. Sé que a París i Roma has d’anar amb compte amb les llambordes, però Oslo no es queda curta. A més de llambordes, asfalt, lloses, rajoles i grava van ser el que les sofertes vambes van haver de trepitjar.
Vaig experimentar el caràcter nòrdic passant pel centre. Tothom mirant, cíviques cues per creuar els ponts metàl·lics instal·lats per canviar de vorera per damunt la marató, però poc ambient, pocs crits d’ànim; fins i tot el volum de la música i dels speakers serien inacceptablement baixos en qualsevol cursa de casa nostra. Vaig deixar-me de reflexions culturals en veure l’estelada onejant en una corba. No l’esperava allà fins a la segona volta, però el Jordi feia l’enllaç del metro al tren per tornar a Skøyen pel carrer i va sorprendre’m abans d’acabar la primera volta. Energia extra.
La segona volta vaig encetar-la amb filosofia sabent el que m’esperava. Vaig empassar-me un gel. El mateix traçat però sense la gentada d’abans canviava. Més animació, alguna ambaixada nova que no havia detectat i un concessionari Tesla que a Catalunya encara no se’n veuen. De nou el Jordi amb xoc de mans i ànims. Tot passava més ràpid i fàcil del que m’esperava. Cansament sí, però el temut efecte de segona volta ─per sort─ no el notava.
Torno a passar per davant el rådhaus i les busques del seu enorme rellotge indiquen tres quarts d’una i calculo que fins i tot podria baixar de les 4 hores. Això m’alegra.
En tornar a passar per la imponent Òpera la vista se me’n va als contenidors de colors; la fita on haig de donar la volta de tornada m’espera al final del port. No hi penso, només corro; malgrat el cansament em faci anar més lent, em premiaré amb un nou gel quan hi arribi. Només corro malgrat les vambes se m’enfonsin al terreny irregular i sembli que trepitgi mel en comptes de grava. Només corro malgrat la samarreta suada se m’arrapi al cos a causa d’un Sol i una calor desconegudes al setembre noruec. Només corro, malgrat la respiració agònica dels que van al meu costat sigui l’únic que escolto. I segueixo corrent sabent que estic travessant el mur. Invisible però contundent, tal com si fos al mig del desert amb el Sol com a únic testimoni. I no els veig arribar, pendent de no ensopegar amb el terra i els seus sots, fins que no em veig l’ombra i m’adono que noto el sol ja no em crema el clatell. Alço la vista i em trobo corrent entre un congost de contenidors apilats que m’ofereixen ombra. Els seus alegres colors rovellats m’animen en silenci. Em prenc el gel promès i giro per tornar cap a la ciutat. Ara tot sembla més a prop, malgrat haver de tornar pel mateix terreny pedregós abans de fer la pujada al parc… collons que me’n queden menys de 10! És de la zona més anodina de la marató d’Oslo de la què en guardo el millor record.
Uns quilòmetres més endavant el Jordi em dóna moral per coronar Tøyen. Baixant cap el centre em supera un militar noruec que la corre amb l’uniforme i les botes reglamentàries. És l’únic que arrenca els crits d’ànim més forts de tot el dia. Jo només penso en com tindria el peus de corre amb aquelles botes i valoro la comoditat i com s’han comportat les vambes en un paviment tan canviant com el d’avui.
Els darrers dos quilòmetres pel centre és el meu triomf. Estic celebrant el meu aniversari acabant la tercera de les maratons d’enguany. Les tapes de les clavegueres d’Oslo llueixen totes un 40 al centre, ignoro perquè, però m’agrada pensar que són el seu regal per a mi, que la ciutat, per a què assaboreixi aquest passeig final. De tant anar trepitjant els 40 del terra gairebé tinc un ensurt amb una terrina de gelat que hi havia al mig del pas. Creient-la buida la vaig voler deixar ben planxada al terra, ho vaig fer, però ella va vomitar tot el gelat de maduixa que contenia. No vaig relliscar, el gelat va escolar-se entre els forats de les llambordes. Beneïdes llambordes! Sinó hagués rodolat per terra pocs metres després d’haver xocat la mà amb el Jordi en ple centre històric.
Una rotonda i la baixada final fins a l’arribada amb catifa blava. Els heia heia cridat ara per si per la gent. Recordo que la samarreta que porto ha propiciat un ánimo campeón i dos visques al Barça i Catalunya. No hi ha cronòmetre sota l’arc final i haig d’aixecar la vista al cel per saber que, per minuts, al rellotge del rådhaus encara no fa quatre hores que començava a córrer. Un noi ros, em penja una medalla, no sé que em diu però entenc que em felicita i educadament li responc amb un gràcies.
Camino però abans de beure’m una ampolla d’aigua agafo la medalla amb les mans, l’observo i li faig un petó; perquè sens dubte és la millor manera d’acabar les vacances i encomanar-me per a què la propera vegada que faci el gest sigui al Kallimarmaro d’Atenes.
PD: La sortida i arribada de la marató d’Oslo estan sobre les vies del tramvia, que evidentment veu alterat el seu servei durant tot el dia.
El que em va encuriosir era que tinguessin un tramvia aturat just a la parada de la plaça. A les finestres hi havia cartells on es podia llegir som amb vosaltres. I vaig adonar-me que el logo de l’empresa de transports l’havia vist en samarretes de diversos corredors. I sí era el que em pensava; donaven suport als treballadors que corrien a més d’animar tothom a sumar-se a la festa de la marató. Tant que havien habilitat el tramvia com a vestuari a més de muntar una carpa on menjar i recuperar-se.
