El nom del tour -*Noruega en una closca de nou– és prou encertat perquè un se sent minúscul davant la Natura poderosa del país; ja sigui contemplant-la des dalt d’un single, navegant pels innumerables fiords o serpentejant pels seus afraus.
Els impactes visuals que més em seduïen els penjava a l’instagram a mesura que m’endinsava el país. Una manera ràpida de mostrar l’àlbum de vacances sense torturar ningú. Penjades a la xarxa les fotos no destorben i se les mirarà qui l’interessi.
La plujosa Bergen es va deixar fotografiar sota el Sol un cop escampada la boira. L’antiga capital noruega té una paleta increïble de cases de fusta acolorida ben arrapades a la muntanya; apinyades en suggeridores perspectives des del port.
Stavanger, la capital de l’or negre, sorprèn amb un immaculat centre antic de cases blanques i la proximitat d’un dels fiords més espectaculars de Noruega. Observar-lo des del famós Preikestolen, des de dalt o des d’un vaixell talla l’alè.
Noruega es promociona com un dels països més bonics del món i descobrint cada paisatge acabes per donar-los-hi la raó. Sorprèn també la qualitat de les infraestructures que cusen el país de sud a nord sense gairebé malmetre el territori. Ponts elegants o túnels sota els fiords per escurçar les distàncies malgrat l’orografia tan accidentada. I sinó sempre queden els ferris que et permeten baixar del cotxe i estirar les cames una estona abans de seguir carretera enllà.
D’Oslo, l’única referència que tenia de la capital era el massís bloc de maons del seu ajuntament on cada desembre es lliura el Nobel de la Pau. La gran sala, de poc més de mig segle, impacta per sòbria i elegant.
Tot i ser un país pacifista no s’estan d’anomenar verdens beste* el seu pastís nacional, servit amb bandereta inclosa. No sé si serà, com significa literalment ─*el millor del món─ però realment és molt bo i més lleuger del que sembla.
Em va sorprendre la de cotxes elèctrics que hi circulen. Les facilitats que les autoritats donen per promoure’ls es noten. La gran quantitat de petroli que tenen és massa valuosa com per cremar-lo als tubs d’escapament. És una ciutat verda amb un transport públic impecable.
Si Barcelona és de les poques capitals on es pot arribar a la platja amb el suburbà; Oslo deu ser de les úniques on anar a esquiar amb un cop de metro fins a Holmenkollen. Una muntanya poc més alta que Montjuïc i que dóna nom a la nova i elegant plataforma de salts d’esquí. El disseny nòrdic integra i fa esvelta una estructura contundent.
Vam enganxar la nit cultural d’Oslo i vam aprofitar per visitar el Parlament noruec, que enguany celebra el 150è aniversari de l’edifici. 169 escons per a cinc milions d’habitants, asseguts no per partits sinó per la demarcació que representen. A Catalunya en tenim 135 per a set milions i mig amb disciplina de partit, la política noruega se’ns dubte és més propera al ciutadà. Vam adonar-nos que els treballadors que ens responien les preguntes sobre el parlament estaven al cas del que passa a Catalunya i aleshores érem nosaltres qui els donàvem informació.
No vam anar a dormir tard aquella nit. Vam sopar pasta en un italià per agafar forces per l’endemà. Cada dos per tres trobava senyals per Oslo recordant-me que les vacances a Noruega no eren casuals i faltava gaudir de la traca final…
