Sempre que vaig al supermercat a fer intendència intento fer una compra d’un cert volum per no haver d’anar-hi cada dia i així omplo el carro i evito l’ús de bosses de plàstic.
Fent cua sempre es pot fer un estudi sociològic del que compra cadascú fent-se una idea aproximada de la llar on aniran aquells productes que desfilen agombolats a la interminable cinta negra de la caixa.
Avui, però, la dona del davant només ha comprat un paquet de sucre, ben embalat, sense les pèrdues que a vegades tenen els paquets de sucre i… sal. Curiós que aquets gustos oposats comparteixin aquesta característica a les lleixes dels súpers; ja ho diuen que els extrems es toquen.
Doncs la dona en qüestió, que ha pagat mentre llegia no sé què d’una revista, s’ha passat una estoneta per destriar una bossa del munt que hi havia al final de la caixa. I una estoneta més per obrir-la, que ja se sap que les fan tan juntes que costa separar-ne els extrems. M’ha faltat poc per empènyer-la amb el carro, però com sempre he fet gala del meu sorprenent autocontrol.
I tot per posar dins la bossa un quilo de sucre… que podria haver col·locat dins la bossa de la fruiteria que duia mig buida (i no portava fruita, sinó alguna cosa quadrada de poc pes). Imagino que a casa seva no reciclen…
Aleshores he enyorat Europa, on les bosses es fan pagar, no tant pel valor del plàstic, sinó pel cost mediambiental que tenen. És trist però a casa nostra estem lluny d’aconseguir aquesta conscienciació, només cal recordar l’esvalotament que hi va haver no fa gaire quan la Generalitat volia fer pagar les bosses de plàstic.