Baixo la gran escalinata; m’endinso a l’aqüífer del Llobregat i entro en un immens vestíbul. Blanc, net, lluminós i buit. Miro el mapa per ubicar-me i em trobo amb una esmena a la denominació suburbana.
Tot és tan nou que l’autoritat s’ha cregut amb el dret d’imposar un nomenclàtor impol·lut als nous punts de referència metropolitana, malgrat els veïns no combreguin amb la dissociació institucional entre barri i estació que els torna invisibles.
La segona etapa maratoniana de celebració dels 40 anys va tenir Madrid com escenari. Divendres al matí, al viatge en tren vaig posar a provar l’aplicació amb què corro. Creia que col·lapsaria, però no. 79 Km en 19 minuts. A 14 segons el quilòmetre; això sí que és córrer!
El trajecte en metro fins a IFEMA va ser una practicant anglès amb una californiana resident a Frankfurt que també anava a recollir el dorsal. Tot bastant surrealista; tant com la foto que vam fer-nos a la fira del corredor.
La resta del dia vam redescobrir Madrid després de 8 anys de no posar-hi els peus. La línia verda per tot el centre em recordava la cita de diumenge.
L’endemà dissabte era Sant Jordi. La primera vegada que el vivíem fora del país. Vam celebrar-lo a Blanquerna. Copa de cava només entrar-hi i a remenar llibres amb música en directe i roses. Madrid vivia un ensopit día del libro però a diverses llibreries també hi tenien roses.
Diumenge vaig despertar-me abans que sonés el despertador. Dutxa i esmorzar a quarts de set. A l’habitació el dorsal m’esperava entre el llibre i la rosa. Ullada des del balcó de l’hotel. Dia clar, fresc i poc trànsit a la Gran Vía. Cap a Cibeles falta gent!
Tots i tothom ens fèiem fotos amb la deessa; deu ser dels pocs dies que pots apropar-t’hi sense por a ser atropellat. Després a buscar el calaix de sortida al paseo del Prado. Un helicòpter de l’exèrcit deixa anar tres paracaigudistes que fan diana al costat de la Cibeles. El darrer ho fa desplegant una mega bandera espanyola. No sabia que fos una marató constitucionalista. Quedo sobtat de la quantitat de soldats i legionaris que corren. Abans de sortir de l’hotel ja havia reconvertit en constitucional el meu buf de l’estelada. L’estel doblegat endins vaig córrer per Madrid amb una simple senyera.
I sortim. Les comparacions són odioses, però l’arrancada va ser fluixa, un tret de l’alcaldessa i fora. Ni confeti, ni música especial per la sortida. A córrer tots els calaixos de cop. Ànims a tots per part de l’speaker però musicalment morta; i això que es promociona amb el rock per bandera.
Saludo la Cibeles al costat de l’arc de sortida esperant retrobar-la més tard. La Castellana sense trànsit és un luxe i em situo ben al mig per gaudir-la durant els 7 quilòmetres amples de pujada. Poca gent, massa d’hora i una avinguda molt ampla. Davant meu desfilen Colón, Nuevos Ministerios, Torre Picasso, el Bernabéu i a la plaza de Castilla m’adono que els avituallaments seran problemàtics. Massa curts per la gent que som. Em sorprèn que sigui aigua embotellada directament del Canal de Isabel II, com si aquí Agbar envasés l’aigua de l’aixeta. Sort que a Madrid l’aigua és bona.
Culmino la Castellana davant del Manhattan madrileño i gir per retornar al centre. Havia estudiat el recorregut, estava mentalitzat que no era gens pla; primer amunt, després avall per creuar el riu i de nou amunt fins el Retiro, però no estava preparat pel trencacames urbà que m’esperava. La Meseta és plana lleugerament inclinada cap a l’Atlàntic em van ensenyar-me fa anys a l’escola. Fals! A Madrid o tot puja o tot baixa. Ara tocava baixada, i de quina manera. Bravo Murillo em xuclava avall i la feina era no deixar-me endur pels que feien la mitja i tenien menys quilòmetres per davant i més forts anaven.
Anava llegint el nom de les boques de metro per on passava fins arribar a la de Cuatro Caminos, primer punt de trobada amb el Jordi. Abans de saber si estava a dreta o esquerra vaig haver d’esquivar un palier abandonat ja buit d’ampolles d’aigua del començament d’un avituallament del quilòmetre 10. Quin drama. Curt altre cop. Fer carrera de 10k, Mitja i Marató amb traçats diferents el mateix dia et fa dividir recursos i no s’arriba a tot. Malgrat tot bec i la intuïció no em falla. Primer xoc de mans. Ens veiem a Canal!
Per deformació professional em distrec llegint les indicacions viàries dels carrers. I em fa gràcia llegir a Madrid plaza de la Indepencia, on hi ha la Puerta de Alcalá, al següent carrer llegeixo plaza de Cataluña, però assenyalant direcció contrària a la de la Independencia. Ja té nassos la cosa. Durant diversos carrers les indicacions per arribar a ambdues places són antagòniques. Llegeixo també plaza de la República Argentina, paseo de La Habana propers a la plaza de Cataluña; deu ser el barri de les excolònies penso i ric just passant per davant de l’ambaixada dels Estats Units.
Ens separem els que fem la marató i els que fan la mitja. Aplaudiments dels corredors entre el que segueixen Serrano avall i els que trenquem cap a Eduardo Dato. A partir d’aquí més ondulacions, carrers amples i un nou avituallament francament millorable i a Canal el Jordi torna a xocar-me la mà.
El carrer San Bernardo arrenca amb un fort pendent que es suavitza alhora que s’estreny. I aleshores sí que noto que corro per Madrid. Un continu de gent fins que desemboco a la Gran Vía, no m’adono que ara torno a pujar, estic corrent pel que considero el carrer més imponent de Madrid. Callao és un no parar de crits d’ànim i Preciados baixa i em xucla avall com un imant fins a la Puerta del Sol ple com un ou. La calle Mayor fins al Palacio Real gent a banda i banda.
La injecció de moral i energia ha arribat massa aviat, entre el 19 i el 20 abans de la mitja, quan el més dur encara no ha arribat. A Barcelona aquest tram d’energia vital te’l trobes entre Urquinaona i la Catedral del 37 al 38. Toca reservar, fer el primer gel i encarar Ferraz que fot una pujada sobtada abans de llençar-te de cap al riu. Unes motos de la urbana volent-nos avançar empastifen l’aire de fum i un parell que corren rere meu comenten que la Carmena hauria de comprar motos elèctriques. Hi estic d’acord a totes les curses, l’organització i premsa sempre haurien d’anar amb vehicles elèctrics.
Què llarga es fa l’avenida de Valladolid amb el sol de cara. La cúpula de l’Almudena treu el nas i de tant mirar-la l’acabo trobant maca. La Puerta de San Vicente em rep amb cridòria. El Jordi no s’ha embolicat amb el metro i a Príncipe Pío és a punt per animar-me. Just després creu el Manzanares i ja sóc a la Casa de Campo. Entrada triunfal amb un altre avituallament caòtic, gent corrent enrere perquè no troba aigua i gent, com jo, recollint del terra gels que els soferts voluntaris no encerten a repartir en mà. No os paréis por favor cridava un voluntari que repartía els gels, si no me paro solo recojo lo que se te cae de las manos penso.
La Casa de Campo passa millor del que em temia, ombra, relativament plana fins just a la sortida on hi ha el metro de Lago, l’avituallament i és just abans d’una pujada curta però letal. Gairebé tothom camina amb bevent les ampolles. Detecto el Jordi, nou xoc de mans i ens citem a Atocha. Ell agafa el metro i jo sé que em tocarà esquivar el mur.
Creu de nou el riu a l’alçada del Calderón fent eslàlom com tothom per no trepitjar les pells de plàtan escampades per la calçada i poder agafar l’aigua sense relliscar. Un parell de nois em criden som-hi! els responc amb un somriure han detectat la samarreta de la marató de Barcelona i el buf constitucional.
Afronto Segovia amb il·lusió sabent que a Madrid el mur és una pujada constant gairebé fins a l’arribada. El paseo Imperial, però sobretot el binomi paseo de las Acacias i ronda de Atocha són el Paral·lel de Madrid. Llarg, costa amunt i sense ombra. L’espectacular edifici del Ministeri d’Agricultura al capdamunt del carrer no sembla que s’apropi per més passes que faci. Un home amb un megàfon trenca l’uniformitat musical dels estands amb música rock de l’organització que hi ha cada dos per tres. M’aniria més una batucada per marcar el ritme, però no n’he vist i sentida cap.
Finalment Atocha, massa gent, tot i el cansament vaig escanejant les cares a banda i banda fins que al començament del paseo del Prado un braç es mou, una mà saluda i la cara del Jordi somrient. Va que ja ho tens crida i em dic que sí. Xoc de mans, la propera vegada que ens veurem serà al Retiro amb la medalla al coll.
Torno a passar per davant de la Cibeles, ara quilòmetre 38 tot i a Colón i serpentejo pel barri de Salamanca. Velázquez amunt i Príncipe de Vergara avall. Cal fer tanta volta si el Retiro el teníem a tocar em pregunto estúpidament. Em passa el mateix que a Budapest, no tinc referències pels dos últims quilòmetres, acostumat al Paral·lel amb la font de plaça Espanya al final per fixar l’objectiu, això de trencar carrers sense saber on vaig m’emprenya i em cansa més del que vull admetre.
El darrer gir és Alcalá, ara sí que veig una muntanya d’arbres a l’esquerra, a sobre fa baixada i trenco cap a dins del parc. Recta, recta i més recta, arcs publicitaris però el final no el veig, com en bona part del recorregut no sé veure els punts quilomètrics. Corro per inèrcia i perquè quan abans arribi abans podré aturar-me. I arribo, i acabo. Els genolls i les cames no em fan mal, se’m queixa la pell de la cara del Sol i la calor. Medalla, aigua, plàtans i satisfacció.
Dura, duríssima la marató de Madrid, però ja tinc la meitat del repte d’enguany a la butxaca o més ben dit; penjat del coll.
PD: L’endemà esperant el tren de tornada vaig fullejar la premsa de la capital per veure què en deien de la marató. Se’ns dubte La Razón va publicar una foto amb intencionalitat política. Ja se sap aquesta gent de Podemos són una colla de violents. xD!
Pompeia i el seu botxí sempre m’han fascinat.
Un estiu de mitjans dels 80, TVE va emetre a la sobretaula la minisèrie de la BBC The last days of Pompeii. Va impactar-me la recreació del món romà més que no pas la de la destrucció posterior, que és el que de fet havia estat esperant des del primer capítol.
Venint d’Herculà, Pompeia va revelar-se’m enorme. Impacta l’extensió, sobretot sabent que queden encara zones de l’antiga ciutat pendents d’excavar. Costa fer-se’n la idea; una ciutat de vint mil persones ─com ara Roses─ escombrada del món en un obrir i tancar d’ulls.
Disset anys abans un terratrèmol ja va avisar la ciutat que alguna cosa es movia al subsòl. El pompeians no van saber interpretar els senyals que la Natura els oferia i van dedicar-se a refer la ciutat. El Vesuvi va arrasar temples propers al fòrum que encara estaven en reconstrucció.
Pompeia de Robert Harris és una novel·la que vaig devorar com cap. Narra les passes d’un jove aquari, el funcionari de l’aigua, enviat per Roma per esbrinar l’origen dels problemes d’abastiment d’aigua que sobtadament afectaven totes les ciutats properes al Vesuvi. Amb la visita a les enormes termes, a cada font que esquitxen moltes cantonades recordava fragments del llibre. Malauradament el Castellum Aquae ─el dipòsit on l’aqüeducte abocava l’aigua per ser distribuïda per tota les ciutat─ on hi passa un fet rellevant de la història, estava en restauració.
Dos mil anys després les fonts avui segueixen rajant per reanimar els turistes atònits per les dimensions de les ruïnes. Pompeia ciutat d’aigua arrasada pel foc.
A les entranyes de l’Etna els romans hi van ubicar la llar de Vulcà, Déu del foc, els metalls i la forja. Anomenaren l’Stromboli el Far de la Mediterrània; per il·luminar la nit al mig del mar amb les seves foguerades. Fins l’any 79 no van saber que el mont Vesuvi era també una muntanya de foc. De fet, en Llatí la paraula volcà no existia. Pompeia a més va passar als annals de la història també va enriquir el vocabulari de Roma.
Aquell gener el Vesuvi va oferir una performace soft del seu poder. Núvols de coto fluix en comptes d’explosions piroclàstiques damunt del seu cràter.
El poder efímer dels pompeians es fa evident a la Vil·la dels Misteris i en alguns dels atris i peristils. Com a Herculà, fa l’efecte que en qualsevol moment el pater familias et sortiràs al pas preguntant-te què hi fas a casa seva.
S’han pogut reproduir fidelment diversos jardins per les restes vegetals trobades. Literalment les plantes han renascut de les cendres.
Els morts són els únics que han sobreviscut Pompeia. Els monuments funeraris que flanquegen totes les vies d’accés a la ciutat van ser alçats per a què se’ls recordés. Els epitafis i les oracions esculpides a la pedra, les estàtues i els bustos guarden el record etern dels qui van tenir la sort de morir abans que l’apocalipsi s’abatés sobre la seva ciutat.
Minúsculs els meus 40 anys i un dia enmig de tanta història interrompuda. Pompeia és un viatge al passat que t’interroga sobre el teu futur.
Herculà, antiga ciutat d’estiueig de l’elit romana, va sucumbir a la fúria del Vesuvi hores abans que ho fes Pompeia. Pocs dies després de l’erupció, l’expedició de rescat enviada des de Roma es va avortar al comprovar la magnitud de la tragèdia. L’oblit de la història es va afegir als metres i metres de cendra i llots que ja ho sepultaven tot.
Ercolano està construïda en bona part sobre l’antiga Herculà. De fet, per recuperar la totalitat de la ciutat antiga caldria enderrocar l’actual.
L’accés a les ruïnes obliga a reflexionar sobre l’obstinació humana d’habitar un lloc malgrat saber-ne el perill i les conseqüències que comporta viure-hi. El Vesuvi domina el paisatge amb una bellesa amenaçadora. Per damunt d’ell hi apareixia la Lluna amb un missatge feridorament clar. Tant me fa si els humans sobreviviu o no a la propera erupció, l’Univers girarà igual sense vosaltres.
Sabent-me mortal, vaig entrar a Herculà. Mai havia experimentat tan intensament la història. Carrers ben empedrats ─que ja els voldria Nàpols─ façanes de fins a dos pisos ben alineades t’adones que en un instant el temps pot esdevenir història.
L’absència de gairebé de visitants i el Sol baix d’hivern convidaven al passeig i a la descoberta.
Mosaics de benvinguda a les cases que et menaven a l’atri. Feia cosa entrar a casa d’algú i adonar-te que no has demanat permís per admirar els frescos que decoren les parets, els laràriums on encomanaven la protecció de les seves llars. Semblava com si en qualsevol moment algú sortís d’alguna cambra inquirint qui eres i què hi feies a casa seva.
A les termes trepitges les tessel·les que dibuixen sípies, pops, peixos i tritons indiferents a l’absència de l’aigua que fa dos mil anys els cobrien.
Imaginava el bullici de les cues per comprar el menjar als thermopolia de les cantonades.
Mirava a banda i banda abans de creuar les voreres, acte inconscient d’urbanitat en una ciutat deserta. Quan per fi vaig assimilar que no m’atropellaria ningú ja caminava pel Fòrum, zona de vianants també pel romans. No hem inventat res.
La baixada al port es fa a través de rampes que s’obren a una plaça. El gran altar funerari a la glòria d’algun prohom important d’Herculà que hi ha al mig deuria ser el primer monument que veurien els visitants que entressin a la ciutat per mar.
La baixada final fins on hi hagué el port és un descens que acaba als dipòsits portuaris en una improvisada necròpoli. Tots els habitants s’hi van refugiar. Amb el Vesuvi en flames només podien fugir per mar. Els esquelets apinyats i retorçats commouen pel dolor que transmeten.
N’hi ha que tenen el cap alçat amb la boca oberta, segurament cridant ajuda en veure passar de llarg la flota de rescat que Plini el Vell comandava de Misè cap a Pompeia en plena erupció. Aquell crani segueix mirant cap el mar que tenia a tocar. Ignora que davant seu ara té un mur de vint-i-cinc metres d’alçada. L’allau piroclàstica del Vesuvi, ara petrificada, que va engolir Herculà i va allunyar-li el mar un quilòmetre més enllà.
El mont Vesuvi és l’únic volcà actiu de l’Europa continental; pels pèls. A cada erupció ha anat abocant materials enretirant-se de la línia de la costa. Malgrat tot emergeix imponent al bell mig del golf de Nàpols.
Monument natural d’alçada variable. Des del 1944, any de la darrera erupció, senyoreja el golf de Nàpols des dels seus 1281 metres. No és estrany veure’l nevat malgrat estar en una latitud baixa. Aquest vint de gener va ser el gebre ─un cosí-germà de la neu─ qui va donar-me la benvinguda a prop del cim.
Vaig enfilar el camí fis el cràter del Vesuvi. Tapat fins a les orelles amb el vent glaçat a la cara. I aquell soroll de la tefra cruixint a cada pas… mirava el camí vermellós i revivia les sensacions de tres anys enrere pujant un altre volcà; l’Eldfell, també a tocar del mar però a Islàndia. Només alçant el cap i veient Nàpols al capdavall m’adonava que era al costat de la Mediterrània i no de l’Atlàntic Nord.
El Fiat Panda roig al costat la garita del vigilant va posar el toc just abans d’arribar al cràter em va fer somriure. Ni el Vesuvi escapa al trànsit napolità. Vaig fer els darrers metres que em quedaven…
…i què dir… És tal i com l’esperava. Majestàtic. Immens. Molt més gran del que em semblava hores abans des de Posillipo en el meu passeig a trenc d’alba.
Un silenci respectuós s’imposava als pocs que érem allà dalt abans del migdia. Petrificat seria la paraula que millor definiria la meva contemplació d’aquella bèstia imponent i ferotge però que alhora es deixa amanyagar i posa tranquil·la per a les fotografies dels visitants.
No esperava trobar-m’hi fumaroles. I n’hi ha un munt! Escampades per totes les parets que cauen a tall fins al fons del cràter. Frapa, i molt, escoltar els constants despreniments que l’eco de les parets amplifica. Roncs i esbufecs del son fràgil que dorm; avís de què despertarà quan li roti. El Vesuvi farà saltar el seu tap rocós amb un estrèpit piroclàstic igual que el cava escumejant expulsa el suro si sacseges gaire l’ampolla.
Només cal girar el cap i adonar-se que el poder destructiu de la Natura conviu amb la seva belles. Unes vistes increïbles. De l’illa Capri fins a la d’Ischia; tot el golf és una abraçada visual que des d’aquell pedestal tel·lúric et relativitza la vida. Celebrant els meus 40 des d’una mola que en qualsevol moment podia esclatar. Memento mori; em vaig dedicar a badar.
Jugava a ubicar Pompeia i Stabia entre la boirina.
A l’altra banda Nàpols, caòtica i bulliciosa, tan silent i endreçada des d’allà dalt.
El vent glaçat provinent dels Apenins nevats em feien dubtar de nou si era a Islàndia o a la Campània.
La Neàpolis grega és avui una de les ciutats més antigues del continent. El Vesuvi pot eliminar en segons més de 25 segles d’història. La Bella vivint la vida despreocupadament banyada pel mar vigilada de prop per la Bèstia que treu fum pels queixals.
Sempre quedarà l’esperança d’una intervenció divina que aplaqui les ires del volcà.
Un autobús va baixar-me del Vesuvi. Un viatge massa anodí que no inspirarà mai una cançó napolitana tan bella com la de l’antic funicular que fins l’erupció del 1944 feia l’ascens al cim molt més pintoresc.
La matinada era freda però em vaig vestir amb màniga i pantaló curts. Les meves passes ressonaven sobre les grans lloses humides del Centro Storico. Corrents pels seus carrers la ciutat semblava engegar amb mandra. El contacte visual va ser un cop superat el Palazzo Reale. Entre els grans pins que engalanen l’avinguda que baixa fins al port se li distingia la silueta. Cap foto; la imatge, el paisatge només per a la meva retina. Encara no era el moment.
El dia s’apropava però li vaig donar l’esquena arribat al Lugomare. De cara a la fosca que fugia oest enllà. Una mica de vent deixant el Castel dell’Ovo a l’esquerra. Corria perquè en tenia ganes, no volia girar-me, no encara, no volia aturar-me, encara no, alguna cosa en la remor de les onades em deia que seguís endavant. El trànsit augmentava, al cel la llum havia foragitat la nit; a la terra els fanals es van apagar.
Abans que el passeig s’enfilés per les costes rocalloses de Posillipo vaig fer mitja volta al monument des d’on Poseidó contempla el golf de Nàpols. Vaig néixer cap dos quarts de set del matí d’un vint de gener. Havia arribat a temps. A la mateixa hora, quaranta anys més tard veia néixer el dia. I allà estava el meu regal d’aniversari; dempeus, fit a fit. L’albada me’l retallava imponent davant meu. Tant de temps somniat. Silenciós i tranquil. La muntanya que des de petit tant m’ha fascinat.
Vaig manllevar-li una frase a Jules Verne escrita al Viatge al Centre de la Terra: “…voilà donc le géant que je vais dompter!” li fa dir a un dels personatges referint-se al volcà Snæfells just abans d’escalar-lo. Així que aquí està el gegant que domaré em vaig atrevir a dir immortalitzant el moment abans que el Sol no tragués el nas rere el Vesuvi.
De tornada no vaig veure sortir el Sol. Crec que el traçat en corba pel Lugomare i l’alçada del Vesuvi deurien alienar-se per tal que la llum màgica del matí durés fins que m’internés al laberint urbà. La figura immensa del volcà sobre el golf em feien recordar les històries llegides i els documentals vistos sobre el seu poder destructiu. Vida i mort. Un magnetisme que es reforçava a cada pas que feia. Corria cap a l’hotel, per dutxar-me, agafar el tren i enfilar el camí que em portaria fins al seu cim. Del mar al cràter en poques hores…
I com si sabés del respecte que des de petit li he venerat un grafit en una roca del passeig marítim semblava que me l’hagués escrit per a mi. Non avere paura ♥
Esmorzo i vinc!
Cal saber llegir els senyals. Al Novembre vaig fer aquesta foto a la Diagonal. I avui, que ja tenim president per a la desconnexió, fa just 3 mesos d’aquesta notícia premonitòria.
Teoria dels jocs; les eleccions al març era el pitjor escenari (malgrat jo les tenia coll avall). Els actors polítics han sabut sacsejar el taulell posant en valor la victòria del 27S. El desllorigador ha vingut ─vés per on!─ de Girona, el decorat català de Joc de Trons d’aquesta temporada.
Esmorzar de forquilla per acomiadar el 2015. Tradició iniciada l’any passat a la Boqueria que hem repetit enguany a Santa Caterina. Anem al mercat i ens embarrem ─de seure a la barra─ a tastar els platillos que serveixen en un dels seus bars.
No és pas per por de no arribar al sopar o al raïm, sinó justament perquè hi anem a comprar el què soparem. Una mena de cerimonial del primer dels darrers àpats de l’any. Esmorzem productes del mateix mercat, cuinats per gent del mercat, envoltats de l’ambient frenètic d’un mercat de Cap d’Any.
No m’he pogut estar de l’assortit de truites, jo que cada matí m’espasso un ou passat per aigua; avui me’ls he fotut deixatats i a la paella acompanyats d’albergínies i de carbassons. El pa amb tomàquet de rigor ─i d’escàndol de bo─ regat amb una copeta de negre del país.
Els cargols han vinguts després; no m’abellien ni callos ni fregits i me’ls he vist nedant en salseta i he dit veniu a mi. Res millor que unes bèsties lentes per corre ràpid la Cursa dels Nassos del vespre. Paradoxes de Sant Silvestre.
Esmorzar lleuger malgrat no ho sembli, que he endolcit amb un croissant final. A l’altra banda del passadís ens esperaven els crits de les peixateres. Amb el regust dels mol·luscs de terra a la boca hem badat per les parades comparant els preus dels mol·luscs marins del sopar.
Fa tres setembres a Akureyri, al nord d’Islàndia, vam endinsar-nos al Jardí de Nadal . No deixa de ser una fira de Santa Llúcia non-stop dins d’una casa de fusta convenientment engalanada. Tot l’any obert, tot l’any Nadal.
Però passejant pels voltants de la casa vam topar-nos amb la bugada estesa del propietari, i és clar, no em vaig poder estar d’emprovar-me-la. Val a dir que m’anava perfecte malgrat la foto que em va fer el Jordi surti gras.
PD: Nadala islandesa que malgrat el títol Ég sá mömmu kyssa jólasvein (Vaig veure la mare besant Santa Claus) és molt més innocent del que sembla. :p
Passejo pel Prat i de cop em sento com Alícia en Terra de Meravelles. El mobiliari urbà encongeix. Fanals convertits en llum de taula i arbres en bonsais. Tot aterrat per a què aterrin i s’enlairin.
Per a un barceloní comú que redueixo l’aeroport a una tria binària entre terminal 1 o 2, al paisatge prop de pistes se m’hi afegeix la visió d’un Montjuïc inèdit. Voleu, voleu per l’aire que tard o d’hora acabareu sota terra; pensa el cementiri aferrat al morrot observant tantes anades i vingudes.
Cavalls de ferro en deien els amerindis quan el ferrocarril fumejava per les bastes estepes americanes. Ocellots de ferro deuen pensar despectivament les aus dels aiguamolls del delta en veure les esteles de condensació escampades pel cel.
Els bitxos inorgànics amb ales també han desplaçats els ocells de tota la vida en els plafons informatius. Bancs de formigó per observar els colors vius de cada espècimen. Res de piu-pius bucòlics. Els avions bramen sobre els spotters que reben amb ràfegues fotogràfiques.
Oberts al cel i atrapar el món ens cal tenir la terra acordonada. Paradoxes de la nostra civilització.
Banderoles al cel i buidor a la terra.
De què serveix engalanar si no es pot gaudir?
Aires de festa grossa amb el caliu furtat.
La petita illa de llibertat del món és al caire de l’abisme.
Europa respira un ambient atemorit.
Seguretat a preu d’or ens volen vendre; més la llibertat no té preu.
Festa poruga, quin oxímoron de vida.
Si em maten, que em trobin de gresca. Això és el que més els fot.
Empedrat i dues ombres.
Fotografia previsible per futurista.
L’antropomòrfica deixarà de projectar-se primer.
La megalítica, molt de temps després, també.
El Sol seguirà il·luminant aquest sòl atapeït de pedres que empareden les carns finites.
El dia que la gran estrella ja no escalfi més, emetrà es seu darrer alè i haurà matat el temps.
