La matinada era freda però em vaig vestir amb màniga i pantaló curts. Les meves passes ressonaven sobre les grans lloses humides del Centro Storico. Corrents pels seus carrers la ciutat semblava engegar amb mandra. El contacte visual va ser un cop superat el Palazzo Reale. Entre els grans pins que engalanen l’avinguda que baixa fins al port se li distingia la silueta. Cap foto; la imatge, el paisatge només per a la meva retina. Encara no era el moment.
El dia s’apropava però li vaig donar l’esquena arribat al Lugomare. De cara a la fosca que fugia oest enllà. Una mica de vent deixant el Castel dell’Ovo a l’esquerra. Corria perquè en tenia ganes, no volia girar-me, no encara, no volia aturar-me, encara no, alguna cosa en la remor de les onades em deia que seguís endavant. El trànsit augmentava, al cel la llum havia foragitat la nit; a la terra els fanals es van apagar.
Abans que el passeig s’enfilés per les costes rocalloses de Posillipo vaig fer mitja volta al monument des d’on Poseidó contempla el golf de Nàpols. Vaig néixer cap dos quarts de set del matí d’un vint de gener. Havia arribat a temps. A la mateixa hora, quaranta anys més tard veia néixer el dia. I allà estava el meu regal d’aniversari; dempeus, fit a fit. L’albada me’l retallava imponent davant meu. Tant de temps somniat. Silenciós i tranquil. La muntanya que des de petit tant m’ha fascinat.
Vaig manllevar-li una frase a Jules Verne escrita al Viatge al Centre de la Terra: “…voilà donc le géant que je vais dompter!” li fa dir a un dels personatges referint-se al volcà Snæfells just abans d’escalar-lo. Així que aquí està el gegant que domaré em vaig atrevir a dir immortalitzant el moment abans que el Sol no tragués el nas rere el Vesuvi.
De tornada no vaig veure sortir el Sol. Crec que el traçat en corba pel Lugomare i l’alçada del Vesuvi deurien alienar-se per tal que la llum màgica del matí durés fins que m’internés al laberint urbà. La figura immensa del volcà sobre el golf em feien recordar les històries llegides i els documentals vistos sobre el seu poder destructiu. Vida i mort. Un magnetisme que es reforçava a cada pas que feia. Corria cap a l’hotel, per dutxar-me, agafar el tren i enfilar el camí que em portaria fins al seu cim. Del mar al cràter en poques hores…
I com si sabés del respecte que des de petit li he venerat un grafit en una roca del passeig marítim semblava que me l’hagués escrit per a mi. Non avere paura ♥
Banderoles al cel i buidor a la terra.
De què serveix engalanar si no es pot gaudir?
Aires de festa grossa amb el caliu furtat.
La petita illa de llibertat del món és al caire de l’abisme.
Europa respira un ambient atemorit.
Seguretat a preu d’or ens volen vendre; més la llibertat no té preu.
Festa poruga, quin oxímoron de vida.
Si em maten, que em trobin de gresca. Això és el que més els fot.
La tardor centreeuropea em va regalar un mal de coll el mateix dia que recollia el dorsal. Ho imputo als nervis i a la dura vida del turista d’anar amunt i avall malgrat el fred, el vent i la pluja allunyat del recer de l’habitació de l’hotel.
El diumenge es va aixecar amb el mateix temps rúfol. Abrigat amb capelina sobre la roba curta i el buff fins dalt i de pet cap al metro on la meva fila carnavalesca passava un xic més inadvertida.
A la Plaça del Herois la pluja ja només són tolls a l’asfalt. El vent fa onejar l’estelada que el Jordi durà per veure’l de lluny als punts de suport acordats. El fred me’l trec amb una mica d’escalfament.
Des del gener esperant aquest moment. M’hi vaig inscriure per obligar-me a córrer durant l’estiu en què la calor em venç. Un compte enrere en hongarès. Descompten sense entendre res i penso en què hi faig allà al mig si no he entrenat com calia. Absorbit per un setembre amb la Via Lliure de la Diada i la campanya electoral del 27S he anat de bòlit; però sense temps per calçar-me les vambes. Tret de sortida, fora excuses.
Un dron ens sobrevola i abans de començar ja tinc ganes de veure el vídeo amb les imatges que deu captar des d’allà dalt. A Budapest la Marató comença amb una volta a la grandiosa Plaça dels Herois, en memòria del mil·lenari d’Hongria, per encarar la llarga recta d’Andrássy út, avinguda declarada Patrimoni de la Humanitat. Inici espectacular i a més en baixada. Em mentalitzo per no deixar-me endur ni per l’eufòria del moment ni pel ritme dels que fan la marató per relleus i només corren onze quilòmetres. I tinc un sorprenent regal musical inesperat. En passar per l’Òpera una part de l’orquestra és sota els porxos interpretant la marxa de Nabucco. Un Verdi pausat és la primera animació musical de la Marató al quilòmetre 2. Un luxe. Metres més enllà el Jordi ja m’espera per xocar la mà.
Bona temperatura, avingudes amples fins arribar al Danubi. Torno a xocar-la amb el Jordi. Creuo el primer pont i recorro l’illa Margit, quan torni a passar pels seus parcs no estaré tan fresc; el mur a Budapest és al mig del riu, en aquesta illa. No cal pensar-hi, ja arribarà… ara és moment de la imatge icònica de la cursa.
El castell de Buda apareix a l’altra banda del riu i entre ell i jo el Pont de les Cadenes que cada cop tinc més a prop. Toca gaudir-lo. L’encaro trepitjant la contínua que separa els carrils de circulació per passar ben bé pel mig dels seus dos arcs de triomf. Al final del pont veig onejar una estelada, el Jordi torna a estar a lloc. Xoquem mans i segueixo corrent sota l’esguard de la fortalesa de Buda.
Davant l’accés del castell una banda militar toca amb ganes injectant energia fins a l’entrada al túnel de Buda que creua per sota la muntanya directe al riu. El final del túnel emmarcant el pont de les Cadenes ple de corredors cap a mi és una de les imatges que se m’han gravat a la retina. Bé valdrien una fotografia, però els mancaria l’ambient i les sensacions que hi associo.
Finalment el traçat arriba al costat del riu. Sota els ponts hi ha animació, per si plou i perquè la música i els crits d’ànim ressonen com mai.
El Jordi torna a estar a punt. Ell tramvia amunt i metro avall per ser a lloc abans que jo. Hi ha més catalans que corren i el saluden i algun unionista que li crida miyor chunts!
Ara a resseguir tot el marge est.
Començo a acusar la manca d’entrenament. Comptava amb carregar els genolls cap a la zona del mur, però no tan aviat. La monotonia del paisatge de camí als afores on la ciutat es desdibuixa tampoc ajuda. Arribo al cartell de fordítő i mitja volta. Tornem cap amunt.
Per situar-me equiparo el quilometratge que vaig superant amb la marató de Barcelona. Corrent a casa estaria per la Rambla Prim amb Pere IV, a Budapest és però cau al mig del metàl·lic pont de la Llibertat. Certament les comparacions són odioses.
Al final del pont torna a haver-hi l’estelada. El Jordi a sota amb la càmera. Fa la foto, no podem xocar la mà. No sé ni si he somrigut a l’objectiu. Ara una altre fordítő i a remuntar el Danubi pel marge oest. La vista em distreu dels dolors musculars.
Monuments a banda i banda converteixen els següents quilòmetres en una autèntica cursa panoràmica fins arribar a l’immens parlament on un grup de militars toquen marxes militars per marcar-nos el pas.
A partir d’aquí, el mur. L’illa Margit a l’esquerra, no la vull mirar però sé que l’hauré de fer de baixada tot el que ara faig de pujada. M’avancen amb energia els qui fan la marató per relleus i comencen frescos els darrers onze mil metres. Amb passes més curtes vaig fent. Els genolls ara es queixen amb raó, però quan abans arribi abans deixaré de córrer.
El Danubi Blau compassa els moviments de la font que hi ha sortint de l’illa. Sens dubte no hi ha cap melodia millor per encarar el darrer pont sobre el riu. El Jordi hi torna a ser i sembla que ha tingut temps d’aprendre una mica d’hongarès. Oidà!, oidà! (hajrá! hajrá!) crida. Com he sentit tothom animant. El darrer xoc de mans abans de l’arribada.
Els 7 quilòmetres finals reserven sorpreses desagradables, un pont sobre una plaça i un túnel amb els seus desnivells per salvar les vies del tren. Això no es fa; però els supero, només camino l’imprescindible per beure del got i empassar mig plàtan com he fet a cada avituallament. Estic content, he caminat menys que al març a Barcelona.
La Plaça del Herois per fi s’obre davant meu, gent per tot arreu i megafonia per despertar un mort. Només una volta per Városliget, el parc que hi ha darrere i ja hi sóc. El darrer obstacle és no ensopegar amb les llambordes que encatifen l’esplanada d’arribada. Ja està? No puc dir ni fava. La meva primera internacional feta. Cruixit i eufòric m’abrigo i sé que tinc un virus a dins.
Encara no sabem on dinarem però el meu cap ja barrina quins poden ser els propers quaranta-dos quilòmetres* a fer.
Ja més descansat he pogut gaudir de les imatges aèries del dron de la sortida.
S’adapta a cada fissura. La seva pell líquida es refrega sens fi amb les roques que la desprenen de qualsevulla impuresa que l’hagi acompanyada durant la pluja i la muden amb la riquesa del subsòl fins que ens surt a doll.
Fa anys que el voral de la carretera és el llarg camí anodí i forçat que segueix abans de caure al riu que discorre més avall.
L’aigua bona ens l’enduem a casa. Aprofitant que brolla a peu de carretera evitem que se’ns contamini. Accelerem el seu viatge al mar. La font que ens la regala i el wàter on la pixarem pertanyen a la mateixa conca hidrogràfica.
«No estimaré mai cap nació com estimo els catalans, i així serà per sempre»
La primera setmana de Setembre vam anar de vacances a Viena. Lluny de la xafogor i del bullici amb què Barcelona es preparava pels actes centrals del tricentenari i la gran V de l’11 de setembre, l’antiga capital imperial dels Habsburg ens va rebre amb el fred i pluja de la tardor centreeuropea.
Aprofitant el temps rúfol museus i palaus van ser el nostre refugi. La primera nit vam a l’església de Sant Martí on un concert commemorava els 300 anys del seu orgue. Un gran 1714-2014 n’engalanava la façana. La música barroca que expel·lia el gran instrument ens va convèncer que de l’endemà no passava.
Al segon dia vam fer la visita obligada. El nostre petit acte de commemoració del nostre tricentenari. La dona de l’entrada va dir-nos que sí, que s’hi es podien dur flors. Vam dir-li que ara tornàvem. Sota la pluja van comprar dues roses al quiosc de la mateixa plaça.
Vam tornar cap a l’Església dels Agustins i abans de pagar vaig fer quatre ratlles en un targeta lamentant-me no haver dut de casa una cinta amb la senyera si tan convençut estava que faria l’ofrena. Les roses eren ben vermelles amb traces grogues, ja feien el fet.
Vam abonar l’entrada de la Kaisergruft. La dona em va somriure, i jo li vaig tornar el somriure sabent que anava errada. No són flors per a l’Emperadriu Sisí; són roses per a la Comtessa de Barcelona.
Un cop localitzat en el plànol d’ubicació vam anar escales avall; el silenci i la penombra feien ressonar els nostres passos. La llum il·luminava els sarcòfags dels emperadors d’Àustria. Tots dos reposen al final del primer passadís. A l’esquerra Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic, Carles III de Catalunya, el darrera comte en jurar les Constitucions Catalanes i a la dreta ens oferia audiència la seva esposa Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, Comtessa de Barcelona.
L’antic far, actual torre del rellotge del moll de pescadors del port en primer pla no deixa lloc al dubte. Al seu costat una gran nau s’apropa a la ciutat d’on un àliga li duu la corona del Sacre Imperi Romanogermànic. Al fons la silueta de Barcelona i Montjuïc es reconeixen perfectament. Sobresurt Santa Maria del Mar on va casar-se amb Carles i va esdevenir així emperadriu de mitja Europa.
Volta el món i torna al Born, recordo que vaig pensar. 3 segles després som on érem Comtessa. Vós no vau oblidar mai els catalans i el relleu de Barcelona al vostre sarcòfag ho testimonia. Jo us dono fe que aquest any els catalans ens recordem molt de vós i del vostre marit.
Amb compte de no fer saltar l’alarma, vaig dipositar les dues roses als peus del sarcòfag. No va saltar, imagino que el fil roig de la història hi va ajudar. Donec Perficiam, Comtessa.
PD: Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel
L’1 d’agost de 1708 va contraure matrimoni a l’església de Santa Maria del Mar. La mort de Josep I (1711) va obligar l’arxiduc Carles a abandonar Barcelona per ser coronat nou emperador del Sacre Imperi Germànic. Elisabet restà al capdavant del govern dels territoris hispans de la monarquia fins que les negociacions del Tractat d’Utrecht van portar l’emperadriu i el seguici reial a marxar cap a Viena el març del 1713. Sempre va mantenir viu el record agredolç de la seva estada a Barcelona, com ho demostra el seu sarcòfag, en el qual hi ha un baix relleu que representa la ciutat vista des del mar. Elisabet Cristina va deixar per escrit: «No estimaré mai cap nació com estimo els catalans, i així serà per sempre»
El silenci i l’aparent bloqueig polític són receptes per a un mal que no vol soroll. Hem fet massa via per recular com si res no hagués passat.
No és temps de parlar amb titulars, de declaracions façana, ara és l’hora de forjar bé els fonaments del nou país, de deixar reposar el ciment per a què l’edifici pugi ben dret.
Convençut estic que entre bambolines s’acosta cada cop més l’hora de decidir com atracarem a Ítaca ara que ja se l’albira a la ratlla de l’horitzó.
Dilluns 15 va morir el meu pare. Ahir vam acomiadar-lo. No vaig escriure res. Relació distant; el meu dol fa anys que el tenia fet. Vaig llegir el full escrit de la seva mà que vaig trobar entre documents al fer la paperassa tot organitzant el funeral.
En mantinc l’idioma ─com a moltes generacions no li van permetre aprendre la llengua materna─, i l’ordre del text malgrat indicacions posteriors que havia fet. No n’he corregit les faltes.
Soy Jaime Garrós Noguera, naci el 21 de Enero de 1935, en la calle Encarnación nº 42 en una vaquería. Durante la guerra de España se hizo la coleptivizacion, o sea que los dueños y los obreros todos eran iguales, todo era de todos por un igual. Mi padre lo destinaron en una vaquería, que estaba situada en la calle Larrat, al final suviendo a mano izquierda muy cerca del Park Güell. Allí empezo el contacto con el Park Güell. Al rededor del Park avian los Barrios de los Potes, las Cavielas, La Republica y Gracia; y nos teníamos una “simpatia” que no se puede imaginar. En la sala de las columnas, hacíamos cada batalla de piedras que topeis imaginar, tava todo destrozado que dava pena. Cuando habias ido park, no lo podias negar porque las alpargatas, estaban imprecnadas del color de la tierra que había en el suelo de la plaza de color rojizo, com había en las pistas de tenis. Desearía escribir mis vivencias vividas en el Park. Las he dividido en tres épocas. 1ª Desde mi niñez, hasta los 15 años en que ya empece a trabajar. 2ª epóca en no tuve tanto contacto con el Park. 3ª Desde 1995, en que sol trabaja por las mañas y tenia las tardes libres, fué cuando me interecé más de pleno en estudiar la historia.
Ahir; primer matí de soroll, pols i trasbals a casa. En menys d’una hora la cuina ja era història. En Quimet, molest i estressat, restava amatent a la cortina.
Vaig sortir cap a la feina amb les parets mig nues; havent dinat traurien la resta. Després d’hores de picar i omplir dos sacs de runa al carrer els paletes marxen deixant una habitació despullada i grisa.
El Jordi és el primer en entrar-hi quan ja no hi són i m’envia una foto. El terra també l’hauran tret ─penso─ sense fer-hi gaire cas. I em truca. I em pregunta que què em sembla.
Que què em sembla el què. Doncs el que ha aparegut a sota. I m’hi fixo bé i dic que no, i ell que sí, que és senzilla i sembla que segueix per sota el parquet. I ja no veig l’hora de tornar a casa per veure de prop d’aquells punts vermells.
No sé perquè no ho havia sospitat vivint en una finca dels anys 20. Boig per les rajoles hidràuliques, per les sanefes modernistes, pels mosaics austers a base de simple repeticions de dibuixos senzills… i ignorava que en tenia un a casa!
Primera ullada en arribar. Intueixo flors. La pols en mata el color. Sopo ràpid, el Jordi se’n va a dormir i en Quimet m’acompanya a l’habitació nua que aviat tornarà a ser una cuina. Sota una bombeta escombro sense gaire èxit. Omplo un got d’aigua. L’aboco. En Quimet salta per no mullar-se… i frego. Agraïdes pel reg, el roig m’esclata sota els peus i un jardí floreix a mitjanit.
Flipo. Flipo i faig números; i crec que contemplo un tresor casolà de 94 anys. Un altre got d’aigua i estenc la florida uns pams més. Hi són gairebé totes; n’hi ha de malmeses, de trencades, amb restes de ciment…
La força amb la que llueix el paviment després d’anys sota una rajola blava anodina m’absorbeix, em fascina. Sembla que n’hi hagi també passadís enllà! I si tot el pis està igual? Fora parquet? En Quimet no sembla entusiasmar-se amb la idea.
La hi porto i m’avergonyeix el resultat. El succedani serà al damunt però sé que mai no estarà a l’alçada de l’original.
És la calor de l’estiu que eixuga l’aigua o el meu acte que ha ofès les flors el que n’esmorteeix el color?
Mentre en Quimet remena per si troba alguna llauna de tonyina oblidada enmig del marasme, jo no em puc treure del cap l’escena de la pel•lícula Roma de Fellini on uns frescos imperial es desintegren davant la mirada impotent dels treballadors del metro que els han descobert sota la ciutat eterna. A ells l’aire fresc del progrés els esborrava els pigments i a mi em marcia l’enrajolat.
Decideixo actuar en tres actes per guardar-ne memòria. Primer fotos ràpides a instagram per compartir d’immediat la meva descoberta abans les rajoles no perdessin del tot la humitat. Avui, aquest escrit més reposat pel blog l’endemà; just ara que sento com piquen les regates a la cuina i trossos de ciment sec peten sobre les flors seques. I una idea que ja em bull al cap per quan la cuina sigui cuina i les flors dormin de nou sota els fogons en marxa.
Per què no? Vaig dir-me quan m’ho van proposar. El meu repte esportiu d’enguany ja l’havia aconseguit i ara les circumstàncies me’n proposaven un de descomunal en menys d’un mes. Per què no? Aquest era el millor any sens dubte per a participar-hi; l’entrenament de la marató m’hi predisposava. Els hi completava el grup amb baixa d’última hora. Així vaig passar de seguir la línia blava urbana a recórrer una via verda a camp obert. De 42km a 100km en 1 mes.
El Trailwalker d’Intermón Oxfam és un desafiament físic per equips amb transcendència solidària d’Olot a Sant Feliu de Guíxols. Mesos enrere no m’hagués imaginat a la línia de sortida quan vaig fer la meva donació a l’equip de l’empresa. Ben hidratat i preguntant-me encara què hi feia allà vam començar a córrer.
A mesura que conqueríem l’únic coll del traçat, el Canigó amb la neu a mig fondre es deixava veure presidint en la distància el verd primaveral de la Garrotxa. Amb el Pirineu ja d’esquena, tot baixada fins el mar. Érem la metàfora de l’aigua que a cada passa ajudàvem a dur a diversos racons del món.
Passar prop de la mola de ciment del Pasteral que regula el Ter amb comptagotes no va donar-me bones vibracions. Confiava en la força tel·lúrica del riu resseguint-lo fins a Girona, però no comptava en veure’l encapsulat en tres grans canonades soterrades que des de l’embassament discorrien en paral·lel a la via verda i que reapareixien a cada pont que passàvem. Abans d’Anglès dues llebres van creuar el camí; més ràpides que jo. Van desaparèixer i al final del camí intuïa com el sol alt de migdia esbossava l’ombra del temut mur.
El meu Pasteral particular va alentir-me el ritme al quilòmetre 45. Conscient que havia superat el límit de la marató, que estava corrent més del que ho havia fet mai. La ment martellejant l’ànim però sense aconseguir aturar-me les cames enmig del pantà mental. Bescanó un suplici… fins que vaig veure la fita dels 50, seguida d’un pendent que retornava el camí al costat del Ter i el seu bosc de ribera. L’ombra verda i humida va eixorivir-me. A 6 de Girona vaig seguir el ritme dels companys pensant en la pasta per dinar, el repòs promès, el canvi de mitjons, el descalçar-me i de cop el campanar de la catedral traient el nas sobre la devesa van poder més que les ganes de deixar-ho estar tot.
A Girona avituallament regenerador malgrat el mig plat de pasta mal menjat. Encara prou per tenir l’estómac tancat. Cara esculpida en sal i peus descalços sobre el ciment fred del recinte firal. Glòria fugaç tan llunyans que em servien de combustible en el llarg camí fins a Cassà.
No era conscient del temps, que el sol seguia alt. No mirava cap endavant per evitar murs fantasmes al final de rectes interminables, concentrat en el ritme, en el pas a pas, que a voltes em sorprenia marcant al capdavant del grup.
El cop de mall va ser fort al pas del quilòmetre 71. Se’n va cobrar un del grup. Seguíem sent quatre malgrat ser tres els que sumàvem quilòmetres. Camí de Llagostera ment altre cop preguntant-se quina necessitat hi havia de córrer per camps jo que sóc urbanita d’asfalt i l’aire pur encara em faria mal… i la fita dels 75.
Vaig esbandir de nou els mals auguris. Les canonades també eren menys, només una ens acompanyava camí ara del mar. Pensava en les dones africanes que han de fer quilòmetres vitals per aconseguir aigua cada dia. Quin dret tenia jo a queixar-me si jo havia acceptat el repte. El Ter canalitzat tothora al meu costat va transmetre’m per fi la força que m’havia negat el primer cop que l’havia creuat riu amunt.
Córrer amb gorra, jo mai, córrer amb motxilla, jo mai, córrer amb un frontal il·luminant la fosca, jo mai ho havia fet em deia sorprès dels darrers 9 quilòmetres per no defallir. L’olor de mar que em prometien els companys jo no la sentia enlloc, el meu nas es concentrava en respirar i gràcies.
Eterna l’entrada a Sant Feliu corrents amb el pilot vermell de reserva encès per fi vam arribar el passeig marítim. Dotze hores corrents; de veure la neu al Pirineu a sentir els xiscles de les gavines arran de costa. I els quatre ens vam agafar de les mans per passar alhora sota l’arc inflable il·luminat que emmarcava la consecució del repte.
Uns metres abans de la meta, al mig del pas hi quedava una font pública. Casualitat o no, l’aigua potable per la que corríem per dur-la a diversos racons d’Àfrica i que ens havia acompanyat durant tants quilòmetres no es volia perdre la nostra arribada.
Vaig ser una gota més del riu que naixent de la Font Màgica diumenge va recórrer Barcelona. Vint minuts després del primer tret de sortida va arribar l’hora d’obrir comportes. Xuclat per la marea amb només dues cames per fer camí. Recordo dir-li un ara torno quan als primers metres supero el cartell dels 42 quilòmetres a l’altra banda de l’avinguda.
Corrent amb el fre de mà posat. L’objectiu és arribar. Controlant el pas, no forçant el ritme, repassant mentalment el traçat, fixant els avituallaments, combatent des d’un principi qualsevol queixa corporal; calor, flat, genolls… ja sabíem on ens posàvem, només unes passes alentides per beure del got i pelar mig plàtan, la resta non-stop.
Tanta preparació i va fallar la tecnologia. El mòbil va dir prou, més de trenta quilòmetres van esgotar-lo. La bateria va fer el darrer sospir passant sota l’Arc de Triomf. Companya de curses l’aplicació va demostrar-me una empatia 2.0. Conscient que ho aconseguiria.
Gran Via/Rocafort, Meridiana/València, Diagonal/Castella, Jonquera/Garcia Fària, Marina/Pujades, Plaça de l’Àngel i Paral·lel/Sant Pau foren els punts claus de la Marató. Avituallaments per l’ànima allà on el Jordi apareixia per xocar-nos la mà. Tan simple com imprescindible. Ell ja va fer també la seva marató per trobar un bicing lliure i operatiu on deixar la bicicleta.
La font coronant el Paral·lel era la meta que les cames perseguien d’esma. Algú cridava que només són quatre semàfors! La ment va començar a comptar-los sense recordar que sóc de lletres i sense saber del cert quan semàfors em quedaven vaig veure’m abocat a plaça Espanya. Vaig encarrilar-me a la línia blava i malgrat descriure una corba més oberta que la resta de maratonians vaig gaudir veient com el cartell groc del 42 se’m posava de cara.
La resta; 195 metres d’homenatge.
El marcador el vaig mirar més tard, un cop vaig ser conscient del que havia fet. Números freds confirmant que l’esportiu, el primer dels tres grans reptes d’aquest 2014, l’he superat amb nota.
