Defugia la possessió de l’estimat i van voler abraçar l’amor lliure que aviat es tornà orgia. Sense punt mig; víctimes d’un amor anàrquic. No suportaven haver-se tornat infidels confessos.
Amor desgraciat l’estampat al mur abans que els enamorats saltessin en secret la barana pont avall. Amor etern.
PROHIBIT PROHIBIR
postdateicondilluns, 29 d’abril de 2013 13:42 | PDF | Imprimeix
L’autoritat turística condemna l’abnegat turista a un esprint final. Peus encetats de recórrer la ciutat fins que algú t’il·lumina el camí per a descobrir-la. Denunciant la dura vida del turista.
Per què es permet anar en aquesta direcció i no en l’altre? Sort que sóc vianant i no m’afecta. A mi ningú em diu per on puc o no passar.
Practicant el reciclatge una prohibició pot esdevenir informativa: Zona d’obres, redecorant el paisatge urbà.
@CletAbraham, un bretó establert a Florència dibuixa somriures readaptant la grafia de les lleis pels carrers d’Europa.
A l’escala de casa hi han deixat rastre. Puc imaginar-me’n l’autoria.
És a mitja escala, sense replà que el sustenti, com les balances que la Rodoreda va fer gravar a l’escala del carrer Montseny on hi niava la Colometa. La Natàlia les resseguia sempre amb el dit. El seu ritual per agafar aire i descansar a mig camí d’afrontar la realitat; la tristor del carrer o la presó del pis.
Sé que la responsable del grafit labial ja no freqüenta l’escala, malgrat viure a la finca. La veig, però ja no la sento tant. L’ascensor acabat d’estrenar ha deixat l’antiga l’escala estreta més buida, silenciosa i tranquil·la.
El petó és anterior al giny mecànic i des què funciona sembla un comiat als graons gastats. O la recerca del perdó per l’escàndol que feia en passar-hi.
Sóc dels pocs que puja i baixa a peu i segurament l’únic que sap de la seva existència. El pintallavis seguirà estampat a l’escala dient-me bon dia o bona nit segons vagi o vingui fins el dia que els veïns decideixin repintar-la.
De visita al Vaticà, en Fernández Díaz s’ha cobert de Glòria en obrir la boca per afirmar que el matrimoni gai no garanteix la pervivència de l’espècie. Darwin es deu remoure a la tomba.
Com si no hi hagués molts matrimonis heteros sense fills. Com si no hi hagués multitud de persones adoptant (casats o no, heteros o homos) regalant amor a l’adoptar criatures fruit de la unió —consentida o no— d’un home i una dona però que després no han sabut/volgut/pogut fer de pares.
Què degenera més l’espècie; tenir fills perquè toca o perquè ho desitges?
Avui, dia dels Sants Innocents, celebro els 4 anys del blog penjant aquestes quatre llufes que vaig trobar fa poc per Gran de Gràcia.
Premeditat o fruit de la casualitat, el que més em crida l’atenció és el cerrajeros 24h sobresortint per damunt de Catalunya i el 36 que se li escapa al Mariano per la dreta. Agafats de la mà simulen ballar una sardana, però realment segueixen el ritme de l’Atado y bien atado.
Del tot menys innocents. Fake!
Si la funció d’un armari elèctric a la vorera és acollir tensió no entenc perquè s’ha d’advertir/recordar que a dins hi ha electricitat.
Per què tanta atenció per la integritat física d’incívics o furtadors de coure?
Màrqueting directe a peu de carrer. Per més pintura que hi posem no aconseguim maquillar les misèries de la crisi. Ni a preu de saldo ens podem pintar una altra realitat.
Utilitza la llengua; i es morregen fent-ne un ús literal. Un eslògan i una imatge per estimular l’amor a la llengua. No només el català el fa servir, també l’occità ?la foto és de Tolosa de Llenguadoc?, l’ha adoptat en la seva lluita contra la minorització.
Es diu que una llengua és un dialecte amb un exèrcit/Estat darrere. A Europa sembla que aquesta màxima funciona. El català no se’n surt perquè no hi ha cap Estat que el recolzi, més aviat al contrari. Però des d’ahir, sembla que el petit adhesiu comença a fer efecte.
Martin Schulz, el nou president del Parlament Europeu és sensible a la llengua i en permetrà el seu ús a l’Eurocambra. El català ha seduït aquest exllibreter alemany gràcies als escriptors del país i no per la imposició de cap exèrcit.
Quan era conductor, ja vaig parlar del rastre que deixen els llimacs quan baixen dels tramvies. Com a bons éssers vius s’adapten al medi. Les seves proclames amoroses han deixat de ratllar els vidres gràcies a les làmines que els recobreixen, però han trobat altres llocs on expressar-se. Sense ser-ne conscients no fan més que seguir al peu de la lletra la llei dictada per Darwin.
Malauradament s’adapten, pel que cada nit la lluita continua entre el retolador brandat en mans chonis contra els draps i el dissolvent del personal de neteja per no deixar-ne ni rastre l’endemà.
Per les anàlisis grafològiques de les dues fotos intueixo que es tracta de persones diferents. Ambdues coincideixen, però, en no posar límits a l’amor i contravenir tant les normes de civisme com les d’ortografia.
Què és la normalitat? El que està acceptat socialment? El que és habitual? El que estàs acostumat? El que veus cada dia? El que sempre t’han dit que és normal? Sóc normal? Un supernormal és algú molt normal? Si sóc poc normal aleshores sóc subnormal?
Celebro el seu divorci; casar-se amb la normalitat és una condemna a l’ensopiment. S’ha de ser idiota per casar-s’hi. Sospito, però, que l’empastifador en qüestió confon normalitat amb mediocritat, o crua realitat, pel paisatge anodí que envolta la seva pintada.
Viatjar és conèixer com es fan les coses a d’altres llocs. Ens va agradar molt trobar aquesta declaració d’amor que es deixa veure per moltes de les carreteres gallegues. Si les parets parlen, el poble i la seva parla no són lliures.
Com si no haguéssim avançat gens; de nou s’acarnissen amb al llengua. Vejam si haurem de fer com els gallecs i exhibir altre cop la Norma i el seu eslògan que de petit llegia per tot arreu.
L’assemblea va votar aixecar el campament de Plaça Catalunya i la majoria dels acampats, en un exercici de democràcia real han decidit fer-ne cas omís. Haig d’entendre que els que hi debatien de dia no són el mateixos que hi dormen de nit? Ens han estat enganyant? Els indignats s’han deixat segrestar? Indignant!
La manca d’un rumb clar, l’empatx d’idealisme i pintades com aquesta van fer que aviat perdessin la meva simpatia.
No sabia que #acampadabcn fos una delegació oficial del Km 0. De fet, creia que el moviment no era oficial, sinó ciutadà i espontani… Si era així, entenc que hi hagués reticències per dur a l’assemblea el dret a l’autodeterminació. Democràcia real però selectiva.
Una llàstima tot plegat.
