Fent zàping el menjador de casa se’m va convertir en un simulador ferroviari. Aquest paisatge em sona vaig pensar. I de cop, vaig adonar-me que feia molt que no veia els carrers des d’aquesta perspectiva.
Quan fa ja que no condueixo un tramvia? Més de 6! I malgrat el programa es digui SLOW, només un instant em va caldre per ser conscient que el temps sempre fa via més ràpid del que crec apamar-lo.
Res millor que badar un estona per desestressar-me de l’angoixa temporal.
Res que pertorbés la rutina d’una tarda d’agost. Respondre amb el ja clàssic Not connected, sorry al turista de torn demanant per anar en tramvia del Fòrum al Camp Nou. Costava creure que fos feiner pel poc moviment al carrer que m’oferien les càmeres per la xarxa.
Una primera xiulada pels finestrals me’n va alertar. Sembla que hauran encertat la previsió aquesta tarda. Amb les persianes abaixades ─el paisatge fora del pcc no convida a fer-hi el badoc─ no m’havia adonat que era més fosc del que tocava. M’aixeco i n’apujo una. Uau!
La negror que s’aproximava des de Badalona la precedia un estol d’orenetes caçant insectes abans de la tempesta. Volaven com boges per no deixar-ne escapar ni un tot desafiant el vent que s’escolava furient per totes les escletxes.
Asseguro finestres i m’assec. El radar no menteix i em pinta d’un malèvol vermell intens el que jo només veig negre al cel. A la pantalla del costat hi contrasta la tranquil·litat del servei. Tot en ordre en una ciutat que fa setmanes que no hi plou… Ara ballarem, penso en veure com el xàfec ja mulla la càmera de Gorg.
Els vidres ja no només xiulaven amb el vent; tremolaven a cada tro i eren fuetejats sense miraments per l’aigua caient horitzontal. Pot ploure horitzontalment? Crec que és l’últim que vaig pensar abans que la ràdio trenqués el seu silenci i reclamant-me impacient que la despengés.
Vint minuts d’aiguat. Quan puc alçar la vista al rellotge digital que presideix el pcc m’adono que han passat 3 hores com si fossin un llampec.
L’endemà vaig tornar a la feina amb la previsió meteorològica ben present. Amb les persianes amunt vaig ser conscient de com s’enfosquia de nou el cel. Amb la xarxa ben remullada d’ahir un nou xàfec d’estiu no alteraria pas la tarda. Una foto i un nou pensament; au, que t’espero!
Avui el metro de Barcelona compleix 90 anys de servei. Aquest 2014 farcit d’aniversaris i commemoracions s’acomiada amb una altra efemèride que va marcar el futur de la ciutat.
Els tramvies van rebre el nou mitjà de transport amb desconfiança. Feia més de mig segle que corrien per Barcelona i havien de zigzaguejar pels carrers esventrats per l’obertura dels túnels de la nova competència.
Però va ser l’autobús, que la mà negra del desarrollismo franquista va usar com excusa, qui va expulsar el tramvia dels carrers per donar via lliure al vehicle privat que encara avui ofega el servei de bus.
Per això vaig alegrar-me en veure que un dels cartells del tricentenari que enllacen la quotidianitat d’avui amb la del 1700 hi aparegués el tramvia i la bicicleta com a símbols de la modernitat urbana. Un gran canvi mental del concepte de llibertat associat a la mobilitat.
Paradoxal publicitat municipal d’un ajuntament al·lèrgic encara al tramvia i que no sap ben bé què fer-ne dels ciclistes. Una ciutat que ho aposta tot a la faraònica ─i necessària─ L9 de metro i al redisseny de la xarxa de bus menystenint el potencial de la unió tramviària per la Diagonal en la nova xarxa ortogonal de transport ràpid en superfície.
Acabem l’any del tricentenari amb 90 anys de transport subterrani i 10 de recuperació de ferrocarril en superfície. A cavall de sang fa 3 segles; amb cavalls de ferro cap al futur.
Parla, Rotterdam i Madrid és el podi del 3r Campionat de Conductors de Tramvia del passat diumenge a Barcelona.
De les 6 proves que van haver de superar la darrera fou la que més expectació va aixecar. Per sorprenent, per diferent, per friqui i evidentment per vistosa. No es veu cada dia un tramvia xutant una bola de pilates per tombar sis bitlles al mig de la plataforma.
Era la prova més aleatòria de totes i la que menys tenia en compte la destresa amb el manipulador; pel vent que influïa en la trajectòria de la pilota i per la paradoxa que és demanar al conductor que no frenés i que xoqués amb un objecte a la via. Justament el contrari del que fan cada dia.
Com bé diuen al vídeo els representants de Lió eren proves que tenen a veure amb el dia a dia, excepte la darrera, és clar.
La prova anterior era just el contrari; ajustar al màxim el gàlib amb un dummy groc evitant tocar-lo.
Com a exconductor entenc la dificultat de traccionar amb el velocímetre tapat i calcular l’aturada amb només un toc de fre i en deriva, fer coincidir una porta en un punt exacte de parada o fer anar el tramvia marxa enrere sense sobrepassar un topall amb les indicacions del company que és a l’altra cabina.
Però crec no van acabar de ser tan evidents pels molts que passejaven pel carrer Wellington i preguntaven què passava en veure els dos tramvies de reserva aturats a tocar de l’avinguda Meridiana i cada cop que un tramvia s’aturava en sec tirant patins fora de parada.
Un altre fet a tenir en compte és el material mòbil amb què circulem a Barcelona, els Citadis d’Alstom, que donaven cert avantatge als representants que van pujar al podi, no així els de Berlín, Bilbao|Vitòria, Budapest, Dresden, Leipzig, Norrköping, Oradea, Stuttgart o Viena que van tenir un aprenentatge exprés.
PD1: El trencadís modernista de les dianes deixava quina ciutat acollia el campionat. 😉
PD2: Barcelona va quedar setena. 🙁
Aquest cap de setmana TRAM organitza el Tercer Campionat Europeu de Conductors de Tramvia. La competició posa aprova la perícia del conductor amb el manipulador de conducció.
La idea original és alemanya. El 2012 Dresden celebrava els 140 anys de la seva xarxa tramviària i va convidar diverses companyies tramviàries europees per unir-s’hi amb un seguit de proves a cotxeres i en línia. L’any passat Budapest, coma guanyadora, va prendre el relleu i enguany nosaltres fem d’amfitrions dins dels actes del desè aniversari de la recuperació del tramvia a Barcelona.
Avui arriben els 16 equips convidats: Berlín, Bilbao|Vitòria, Budapest, Dresden, Norrköping, Leipzig, Lió, Madrid, Múrcia, Oradea, Parla, París, Rotterdam, Stuttgart, Tenerife i Viena.
Dissabte entrenaran a les cotxeres de Trambaix a Sant Joan Despí i fent circulació entre Bon Viatge i Sant Feliu|Consell Comarcal per habituar-se al material mòbil.
Diumenge serà l’hora de la veritat entre Wellington i Ciutadella|Vila Olímpica amb la gimcana de proves previstes. Tramvies amunt i avall, a contravia i m’imagino que sense parar de tocar campana i tirar patins per frenar en un carrer on les fulles dels grans plàtans entapissant la plataforma no facilitaran les coses als participants.
La paradoxa és que al Campionat no s’hi podrà arribar en Tram. El tramvia estarà literalment de festa. Un servei de bus gratuït, però, farà el tram de la T4 entre Glòries i Ciutadella que quedarà fora de servei fins a la tarda en què es lliurarà el trofeu al guanyador.
Les obres de Glòries obliguen aquests dies l’H12 a fer ziga-zagues pel 22@ fins recuperar l’horitzontalitat de la Gran Via pel carrer Llacuna un cop creuada la via del tramvia. L’única línia on operen els nous autobusos biarticulats; la joia de la corona de la nova xarxa de bus.
Imagino que després de tanta volta, avesat a un dels traçats d’autobús més lineals que serveixen la ciutat, el biarticulat va dir prou, no em retorço més. I només li quedava una corba… però es va avariar damunt la plataforma tramviària. Potser era el lloc on se sentia més còmode? De fet, si te’l mires, les formes arrodonides dels extrems recorden més un tramvia que no pas un autobús.
I així és com l’anomenem al PCC; el tramvia de TMB.
1 hora de parcials a la Gran Via fins que la grua se’l va endur cap a la Zona Franca i el tramvia va poder arribar de nou a Glòries. L’escena que la càmera de la cruïlla ens oferia ─el vehicle sobre pneumàtics més llarg obstruint el pas del transport de viatgers més llarg que circula per Barcelona─.
Era la metàfora perfecta del veto municipal al tramvia. Ni fent-ho volent:
Negativa de l’alcalde Trias a connectar en lògica línia recta la xarxa tramviària metropolitana reforçada per l’inici d’obres de remodelació de la Diagonal usant l’ampliació de les seves voreres com a barricada municipal de ciment i panots per aturar/retardar/dificultar el pas del tramvia.
L’aparició dels biarticulats la va acompanyar l’entrada en servei dels tramvies múltiples. A veure qui el té més llarg?
Aplaudeixo la nova xarxa d’autobusos com a sistema de transport ràpid en superfície, però que l’autoritat no oblidi que no és l’únic mitjà eficaç per moure’s. El plànol que encertadament l’Associació per a la Promoció del Transport Públic - PTP va tunnejar serveix més al ciutadà que vol desplaçar-se sense anar sota terra.
Tot és posar-s’hi; però vam trigar a veure en els plànols del Metro la xarxa subterrània completa amb les línies d’FGC i Rodalies.
Al setembre s’incorporen noves línies de bus ràpid, bon moment per a què biarticulats rodats i unitats múltiples tramviàries comencessin a fer sinergies sobre plànol i sobretot a peu de carrer.
Avui; 3 d’abril, fa just deu anys que Barcelona reestrenava el tramvia com a transport públic. 33 anys després de la decisió d’en Porcioles de regalar els carrers de la ciutat al trànsit privat. No van ser pocs els que desconfiaven de la seva reaparició en el paisatge urbà. Les crítiques basades en experiències tramviàries de postguerra van veure’s aviat esvaïdes a mesura que els nous tramvies esdevingueren quotidians.
La flama que durant aquests anys d’ostracisme tramviari va mantenir el Tramvia Blau va contribuir a caricaturitzar el Trambaix com a servei lent, perillós i poc funcional; només apte per a turistes.
El 8 de maig en farà 10 també que el Trambesòs va entrar en servei i des d’aleshores la connexió de les dues xarxes per la Diagonal dorm el son del justos. El tramvia, el transport públic més ben valorat de Barcelona, ha demostrat que té molt de futur, malgrat la ciutat tingui altre cop un alcalde ─que com en Porcioles─ en superfície només aposti per l’autobús.
Per la Mercè de fa nou anys ja van circular durant tota la nit per donar servei als concerts del Fòrum. Una prova nocturna que no s’ha repetit fins aquest cap de setmana. La T4 ha tornat a circular en composició múltiple i a plena llum de dia per doblar l’oferta de cara als molts esdeveniments massius que s’organitzen al final de la Diagonal.
Gairebé 70 metres de tramvia que sorprenia els més petits que l’assenyalaven i els més grans que preferien agafar el primer dels dos; no fos cas que el del darrere sortís més tard. Qüestió de temps a habituar-se a la nova oferta del servei. Per càmeres jo estava pendent que el conductor aturés la múltiple al final de l’andana i avisar-lo en cas que s’aturés com un tramvia simple deixant l’altra fora de parada. Patir per res, tothom sabia el que es duien entre mans.
La circulació de múltiples al Trambesòs serà habitual els cap de setmana, com ja ho és des de fa mesos a Trambaix els dissabtes tarda i els dies en què hi ha partit al Camp Nou per a reforçar l’oferta del servei. Justament el Barça ahir va tenir l’efecte contrari, en comptes d’omplir els tramvies els va buidar. Amb el derbi a Madrid a partir de les set no corria ni una ànima pel carrer.
Ara va de bo. Després de molts preliminars que no semblaven acabar, obrint carrers i desviant el trànsit al seu voltant, el tambor ja ha arribat al clímax. L’anella de Glòries ha començat a desaparèixer.
Amb el trànsit confinat a la banda muntanya, la banda mar és territori exclusiu del transport públic.
L’oasi de silenci, però, no ha durat gaire. Maquinària pesada amb una fam desbocada eixordarà durant setmanes viatgers i curiosos. No hi ha ciment, per dur que estigui, que no devori, a queixalades, sense mastegar.
El tràveling dins d’una T4 entre Glòries i Ca l’Aranyó ofereix la millor perspectiva per gaudir d’un paisatge urbà amb data de caducitat immediata.
Avui fa deu anys que van donar-me els primers folis. El resum de la primera classe. Sense menystenir el valor del contracte, la lliçó impresa del primer dia va ser la prova palpable que vaig endur-me a casa i que confirmava l’inici d’un nou camí.
En pocs dies el col·leccionable ja era arxivat a la memòria i posat en pràctica amb sensacions contraposades pel costerut traçat de Cornellà. Esplugues i L’Hospitalet arribarien les setmanes següents i paradoxalment semblava que la Diagonal se m’allunyava… però va arribar. I al cap de poc vaig decidir creuar-la i oblidar-me dels embussos de la ronda Litoral.
En menys d’un any vaig passar de veure les torres negres de la Caixa a l’esclat de colors de l’Agbar, del shopping de l’Illa al de Diagonal Mar. Dels feiners estressats a Francesc Macià als diumenges de passeig a la Ciutadella.
Ignorava que sis anys després d’aquell primer dia em trobaria amb un canvi d’agulles que m’entraria a cotxeres per integrar-me al centre de control.
No és gens apassionant treballar només amb moviments compatibles.
I més quan sap que la seva posició és inútil. De fet se sabia obsolet fins i tot abans d’estrenar el servei. Horitzontal la major part del temps; la seva prohibició no afecta ningú. Malgrat no poder-se girar és conscient que rere seu no té assignada cap cruïlla a gestionar.
Grogós és l’alo que emet. Llum cansada, com si la pols intuís que és un bon lloc on dipositar-se. Ànima trista. No llueix. Deu anys palplantat al mig del no-res que li semblen deu dècades. Li han canviat mai un llum? Tant se val, els companys de l’altra vorera sempre l’eclipsaran. Els leds, siguin verds, vermells o àmbars sempre es veuran més que la seva mediocre monotonia cromàtica. Tem el dia en què l’ajuntament els bescanviï pel nou model. Aleshores encara seran més prims, més joves, més atractius… i ell romandrà allà; més gras, amb el groc gastat i la visera de vell.
Anhela la seva lluminositat, la fermesa lumínica que mantenen els que se saben imprescindibles i més ara que el Sol baix dels capvespres s’acosta al solstici d’hivern, enlluerna tots els qui treballen encarats a Glòries. La seva visera no l’ajuda, al contrari. Li allarga cruelment la vista per turmentar-lo condemnat a veure com la bifurcació promesa existeix.
Maleeix la política i l’hora en què en algun despatx li van arrabassar el somni. Se’l va degradar a subaltern. Enveja els companys que tenen una via única a càrrec, una rotonda per gestionar. Un simple i anodí pas de vianants per on no creuen ni les rates fóra el paradís.
Baixen cotxes. L’autobús arriba a la parada, desencotxa i segueix Diagonal avall. Triangle! No es descompta 1 2 3 4 5 6 i 7. El tram el sobrepassa. Amb prou feines li deixen fer un vertical. Ja ha fet la seva tasca redundant. Tot bé.
Si almenys li permetessin seguir el compàs de la resta no se sentiria sol i absurd. Jugaria a fer l’ona verda amb Llacuna i passaria el relleu fins a Tànger, els tramvies no el passarien tan esperitats per no perdre el famós cicle i ell fins i tot se sentiria un xic útil.
Els propers 8 minuts es distraurà veient com creixen les branques de l’arbre que té davant. Amb sort, a la primavera les fulles li cegaran la visió i si vénen a podar-les sabrà que algú encara se’n recorda d’ell.
El con d’obres per l’ampliació de voreres als Jardinets de Gràcia va posar-me en guàrdia. Vaig piular la foto per anunciar la desaparició d’aquest bocí de la història tramviària de la ciutat.
Amb les obres a tot drap vaig tornar al xamfrà. Malgrat els panots florits desapareixien del seu voltant ella resistia arrapada al ciment. Tocava esperar una tercera visita d’obres per conèixer-ne la sort.
Un xic més amunt, de sota l’asfalt del lateral d’accés a l’aparcament subterrani ara modificat, havia aflorat la via que pujava de Catalunya a Lesseps.
Ràpidament, però, anava quedant sepultada per l’enrajolat modernista.
Amb les voreres enllestides he retornat a Còrsega amb Diagonal. La tapa ha resistit la picota. No l’han tocada. Segueix al mateix lloc, incrustada a la vorera, com una làpida tramviària envoltada ara —¿ironia o venjança?— per panots de Gaudí.
