Un dia que mare i fill passejaven pel soc, Baibars es va aturar per admirar un arc.
Rabih Alameddine
Aquesta frase m’ha dut de corcoll un parell de dies.
La vaig llegir cap al final de la pàgina número cent seixanta-quatre de la traducció catalana de The Hakawati; el llibre que ara llegeixo.
No sé vosaltres, però jo quan vaig llegir aquesta frase automàticament el cap se me’n va anar al gran basar d’Istanbul, ciutat que tinc pendent encara de trepitjar, ja que les històries que s’hi expliquen estan situades al món àrab. Em vaig imaginar un arc enmig del carrer o bé un arc sostenint una llarga galeria.
Em deuria posar tant en la pell d’en Baibars que ja creia que era jo mateix, que sóc dels que sí s’aturarien al mig del soc per admirar-ne un arc.
La frase següent, però, em va fer trontollar l’arc arquitectònic:
El comerciant li va preguntar si li agradava, i el noi li va dir que el trobava magnífic.
I com que a la tercera va la vençuda, la immediata em va acabar d’ensorrar-me el mercat amb voltes i arcs plens d’arabescos:
El botiguer li va explicar que un heroi famós havia fet l’arma feia dos-cents anys, que solament l’havia temprat el gran Saladí i que Baibars podia adquirir aquella obra mestra per la mòdica quantitat de dos dinars.
Aquesta trivialitat em va tenir uns minuts amb el llibre obert a les mans, i això que és un totxo, amb la mirada fixada en la primera frase; estorat de reconèixer com el meu subconscient va triar l’arc l’art i no l’arc la guerra. Podríem discutir també si la guerra és un art… però ara no m’interessa entrar-hi.
Sóc de mena pacífic vaig concloure. Potser sí, perquè quan tinc un cop de geni, no sóc de cridar i muntar un cristo, sinó més aviat de subliminar; previ cop de puny a la taula si és que en tinc cap a mà.