met.cat

La meva veïna m’entra a casa pel balcó. S’esmuny entre els barrots recargolats de la barana i ja m’embruta els vidres. Quan a l’estiu tinc obert puja al sofà, encara que hi sigui jo i se’m refrega sense manies. Li encanta el gronxador del meu pit i s’hi estira. Em llepa el coll i em petoneja la cara. I què voleu que us digui: M’agrada i no cal que faci bon temps per a què faci la visita del metge. Per això gairebé sempre que em ve a veure la convido a dinar o a sopar... i a voltes m’ho agraeix tot esgarrapant-me el coll dient-me mèu, mèu ―que sóc seu―.

La meva veïna m’entra a casa pel balcó perquè més d’un cop ha vist com la seva mestressa abillada amb sabates de taló també ho fa. De fet ella no se m’esmuny entre els barrots recargolats, sinó que des de casa em salta el passamà a primera hora del matí. Ja deixa el balcó mal ajustat per poder entrar al seu menjador. L’agafo pel darrera per ajudar-la a saltar sempre que se’m deixa les claus al pany. Encara no sap que la seva companya de pis se’m fica al llit i que deu tenir por que passi fred i em regala un manyoc de pèls per farcir-me més encara l’edredó cada cop que està en zel...

I sé que està enamorada, no pas de mi, sinó del meu veí.

El meu veí és okupa; dorm entre dos pisos i no entra pas per l’escala. No li cal; ell puja i baixa pel celobert. És reciclador de mena, viu arraulit al colze del baixant entre la cuina i el bany del pis del davant on s’hi ha fet un niuet amb un tou de merda que sembla força càlid i confortable. No xerra gaire i es passa el dia fora, fent el passerell. De fet no sempre ve a dormir, és un passavolant que deu aturar-se allà on el dugui el vent. Li agrada llegir la Rodoreda i li agrado jo perquè quan de matinada l’albiro endormiscat des de Can Felip ell segueix somniant, com si tal cosa.

La meva veïna xala observant-lo sense dir ni piu. Això quan coincideixen, i és que en Papitu treballa amb horari europeu; surt d’hora i a mitja tarda ja s’ajoca. Aleshores és quan la Lucy, des del meu passadís, esdevé una esfinx amb el perfil perfecte de Cleòpatra, les orelles tensades i les pupil•les esbatanades. Només la cua atigrada treu la pols del gres advertint-me que no la destorbi, que està maquinant, tot llepant-se els bigotis de niló, com desplomaria el seu amor platònic.

I és que hi ha amors que maten.

Comentaris (2)

carme diu:

	... Hola Met, he troba t els teus comentaris a la barana de olsona, que ja he vist que estaven ben contestats per la Trini que és l'ànima del meu post. Jo conec poc Solsona... i no tinc ni idea de quin balcó és. He llegit uns quants dels teus relats i m'han agradat molt. M'estic viciant amb els micro relats tant a l'hor a de llegirm com d'escriure. Tornaré a passar per aquí Fins aviat. Carme
	Abús Vot - Vot +

març 15, 2009 | url
Vots: +0

Jaume diu:

	... Moltes gràcies Carme per llegir-me! Pujo sovint al Solsonès per això em va fer gràcia el teu dibuix. S'ha de tenir traça per aconseguir el teu resultat amb només quatre ratlles. Jo i el dibuix som com l'aigua i l'oli... per més que m'hi esforci no sé fer més que gargots. Ens anirem visitant, no ho dubtis! a10!
	Abús Vot - Vot +

març 15, 2009 | url
Vots: +0

Nom

Correu Electrònic

Web

Comentari

curt | llarg

Subscripció per correu electrònic (només usuaris registrats)

Nou Comentari