LA SEGONA CAIGUDA DE L'IMPERI ROMÀ
dimecres, 18 de març de 2009 17:19 | 
| 
A Catalunya ho sabem prou bé amb els més de mil (1000!) acomiadaments diaris i el xàfec constant de males notícies que ens indiquen que la cosa va per a llarg; digui el que digui un govern per a qui fa just un any estàvem en una desacceleració econòmica... I encara esperen que ens els creguem quan diuen que l’any vinent la cosa remuntarà!
Com amant de la història, sempre m’ha agradat bussejar en el passat per entendre el present per tal d’encarar amb un mínim de seguretat l’avenir; un futur que a dia d’avui més incert que mai. Els economistes també repassen la història i es fixen en els anys de la Gran depressió que van seguir el crack del 1929 per tal que prenguem consciència de la duresa econòmica que patirem els propers anys.
Són els cicles econòmics... es justifiquen ara els experts; la majoria són els mateixos que no van saber veure el tsunami econòmic que se’ns abat, sinó el van negar des d’un bon principi. L’economia és cíclica? Doncs la història diuen que també.
Molts factors van contribuir a la desestabilització i posterior caiguda de l’Imperi Romà però jo sempre n’he contemplat un que gairebé sempre passa inadvertit i és cabdal per entendre el món (Europa en aquest cas) després de Roma: El canvi en la seva estructura social.
Roma tenia una oligarquia extensa que dirigia l’Imperi, però era relativament petita per la població total que habitava dins les seves fronteres. De la mateixa manera que percentualment els pobres tampoc eren exagerats. Majoritàriament els habitants de l’Imperi correspondrien al que avui coneixem com a classe mitjana. Una munió d’agricultors, manufacturers i comerciants cohesionaven la societat tant a la capital com a les províncies, tant al camp com a les ciutats. Sense una classe mitjana potent l’economia de qualsevol Estat no prospera... els mateixos que produeixen són els que després consumiran i pagaran els impostos... Com avui dia, no?
A Grosso Modo: La fractura social que va començar a produir-se a partir del segle IV d. C. amb els constants cops d’Estat a roma i la debilitació de les fronteres que permetien invasions cada cop més importants van anar tornant perilloses les rutes comercials internes degradant les condicions pel bon desenvolupament de l’economia. I a partir d’aquí... crisi econòmica que va empènyer una mica més Roma cap al precipici. La classe mitjana sense seguretat no va poder seguir comerciant, produint, ni consumint... ni pagar impostos... Els poderosos van fer-se encara més rics i la resta, la classe mitjana va esdevenir pobre i miserable... i ens apareix el feudalisme: Benvinguts a l’Edat Mitjana.
Dos mil anys després... la globalització dirigida per una elit selecta que mou els fils d’una economia que ha perdut la seguretat (confiança en diuen ara). La classe treballadora s’encadena cada cop més als seus deutes i a més es veu abocada a l’atur, sense possibilitats de sortir del cercle viciós en el què estem entrant, mentre observa (encara mig anestesiada) com les grans corporacions, bancs i indústries reben una morterada de milions per superar la crisi. Tots aquests calés públics no deixen de ser enormes pedaços en mans de corruptes mentre els petits emprenedors de la classe mitjana tenen negada l’aixeta del crèdit i de la seva supervivència...
Tinc una amarga i paorosa sensació de déjà vu!
Ja cal que ens calcem, perquè Hispània, perdó Espanya, és dels Estats que més números té per a què li toqui la grossa. Rebrem tots, una altra cosa és que cobrem.
Com amant de la història, sempre m’ha agradat bussejar en el passat per entendre el present per tal d’encarar amb un mínim de seguretat l’avenir; un futur que a dia d’avui més incert que mai. Els economistes també repassen la història i es fixen en els anys de la Gran depressió que van seguir el crack del 1929 per tal que prenguem consciència de la duresa econòmica que patirem els propers anys.
Són els cicles econòmics... es justifiquen ara els experts; la majoria són els mateixos que no van saber veure el tsunami econòmic que se’ns abat, sinó el van negar des d’un bon principi. L’economia és cíclica? Doncs la història diuen que també.
Molts factors van contribuir a la desestabilització i posterior caiguda de l’Imperi Romà però jo sempre n’he contemplat un que gairebé sempre passa inadvertit i és cabdal per entendre el món (Europa en aquest cas) després de Roma: El canvi en la seva estructura social.
Roma tenia una oligarquia extensa que dirigia l’Imperi, però era relativament petita per la població total que habitava dins les seves fronteres. De la mateixa manera que percentualment els pobres tampoc eren exagerats. Majoritàriament els habitants de l’Imperi correspondrien al que avui coneixem com a classe mitjana. Una munió d’agricultors, manufacturers i comerciants cohesionaven la societat tant a la capital com a les províncies, tant al camp com a les ciutats. Sense una classe mitjana potent l’economia de qualsevol Estat no prospera... els mateixos que produeixen són els que després consumiran i pagaran els impostos... Com avui dia, no?
A Grosso Modo: La fractura social que va començar a produir-se a partir del segle IV d. C. amb els constants cops d’Estat a roma i la debilitació de les fronteres que permetien invasions cada cop més importants van anar tornant perilloses les rutes comercials internes degradant les condicions pel bon desenvolupament de l’economia. I a partir d’aquí... crisi econòmica que va empènyer una mica més Roma cap al precipici. La classe mitjana sense seguretat no va poder seguir comerciant, produint, ni consumint... ni pagar impostos... Els poderosos van fer-se encara més rics i la resta, la classe mitjana va esdevenir pobre i miserable... i ens apareix el feudalisme: Benvinguts a l’Edat Mitjana.
Dos mil anys després... la globalització dirigida per una elit selecta que mou els fils d’una economia que ha perdut la seguretat (confiança en diuen ara). La classe treballadora s’encadena cada cop més als seus deutes i a més es veu abocada a l’atur, sense possibilitats de sortir del cercle viciós en el què estem entrant, mentre observa (encara mig anestesiada) com les grans corporacions, bancs i indústries reben una morterada de milions per superar la crisi. Tots aquests calés públics no deixen de ser enormes pedaços en mans de corruptes mentre els petits emprenedors de la classe mitjana tenen negada l’aixeta del crèdit i de la seva supervivència...
Tinc una amarga i paorosa sensació de déjà vu!
Ja cal que ens calcem, perquè Hispània, perdó Espanya, és dels Estats que més números té per a què li toqui la grossa. Rebrem tots, una altra cosa és que cobrem.
Compartiu
Envieu per correu electrònic
Visites: 1072
Comentaris (1)
Escriure un comentari
Novetats!
Blog adherit a:
L'Arxiu
- juliol, 2011
- juny, 2011
- maig, 2011
- abril, 2011
- març, 2011
- febrer, 2011
- gener, 2011
- desembre, 2010
- novembre, 2010
- octubre, 2010
- setembre, 2010
- agost, 2010
- juliol, 2010
- juny, 2010
- maig, 2010
- abril, 2010
- març, 2010
- febrer, 2010
- gener, 2010
- desembre, 2009
- novembre, 2009
- octubre, 2009
- setembre, 2009
- agost, 2009
- juliol, 2009
- juny, 2009
- maig, 2009
- abril, 2009
- març, 2009
- febrer, 2009