EXPECTATIVES
Vaig ajocar-me d’hora amb ordres expresses a l’alarma del mòbil que fes guàrdia tota la nit per fer-me alçar així que fossin les sis del matí... però ho intuïa; perquè em conec. I evidentment tres hores abans del previst les meves parpelles han badallat i mirant cap el sostre, dins la fosca més absoluta, he sentit el final del concert de la Festa Major que feien a dues cantonades. La música ha callat, aleshores m’he llevat d’esma... i a quarts de tres, quan el cafè m’ha desvetllat el cervell, m’he adonat que la meva ment ja havia aterrat a Arlanda deu hores abans que jo.
Esperant que l’ordinador arrenqués, he recordat la Christina i els seus consells per aprofitar l’estada a la capital sueca, i no he sentit cap mena de síndrome d’Estocolm quan he esclafat un mosquit que ja em feia un vol d’aproximació. La Christina sap tocar el piano... jo no, així que he optat per teclejar alguna cosa a la pantalla i he deixat que l’Annie posés la música al pròleg del meu viatge. A aquesta hora el sol encara no ha sortit però estic segur que avui ―i demà... i l’altre!― seran uns dies preciosos.
I ara que la cançó s’acaba penso en l’encongiment del meu estómac quan es negui a deixar de tocar de peus a terra. Jo em faré el suec, i no li faré cas, per més acollonit que vagi... no s’hi podrà fer res. A tall d’oració laica, per a tots els que ens envolem, repetiré la meva cèlebre lletania in physics we trust encomanant-me a la pressió de l’aire. Mentre ella jugui amb les ales de l'avió jo em distrauré amb dues hores de google earth a escala real.
Compartiu
Envieu per correu electrònic
Visites: 818
Comentaris (3)

Arqueòelg Glamurós
diu:
Escriure un comentari




