ANEM BÉ PER ANAR A SANTS...
El meu Jordi l’han traslladat a unes oficines de la plaça Europa de l’Hospitalet. Abans s’estava al 22@... pel que els cinc minuts a peu que invertia en desplaçar-se de casa a la feina s’han convertit en 50 minuts de gimcana d’anada ―i tornada― en Tram+Metro+FGC. A la feina li van suggerir que ho provés amb la Renfe. I en mala hora ho hem experimentat tots dos aquesta tarda...
Bellvitge queda més a prop que l’estació dels Catalans. Tot correcte fins que sortim de Sants; patapam! Aturada en sec. Primers esbufecs de viatgers però el tren ni s’immuta i segueix aturat. Primeres trucades de mòbil avisant que arribaré tard... Per sort no era hora punta i dins el frustrat tren de Granollers he pogut estirar-me als seients per posar-me mínimament còmode per a llegir.
Per les finestres els llums de les andanes de Sants deixen entreveure que part del tren ha quedat dins l’estació. Però cap informació a part de l’hora, la temperatura i la promesa d’una propera parada a Passeig de Gràcia. Soroll de claus; surt el maquinista que se’n va cap al final del comboi dient que el manguito d’un fre s’ha trencat i que retrocedirem a Sants i que després ja veurem. Però seguim aturats i l’únic que veig són lletres fugaces cap a Castelldefels, Aeroport, Vilafranca, Mataró, Terrassa, Blanes, Estació de França...
Just he acabat el capítol els llums s’han apagat i ens ha passat pel costat un Sant Celoni que ha generat una remor de mala llet entre el passatge que els llums s’han encès de cop i al moment una sotragada ens ha abstret dels llibres, mòbils, portàtils i diaris que tots utilitzàvem per matar el temps i controlar la indignació.
Una hora després de sortir de Sants, hi tornàvem!, remolcats i a sotragades de cargol. Desconcert a l’andana. A la diez!, ens cridava el personal de desinformació. I tothom cap a l’andana 10 ―prèvia revalidació del bitllet!― que ha resultat estar fora de servei i on cap tren es dignava a aparèixer. Amb l’horari totalment descontrolat només ens quedava calcular el temps a peu de l’estació del Clot-Aragó a casa, pel que hem escapat del caos pujant al primer tren que marxés cap al Maresme que en deu minuts ens ha deixat on feia una hora i mitja teníem previst arribar.
Compartiu
Envieu per correu electrònic
Visites: 1039
Comentaris (9)

Jaume
diu:
|
... Sí, Deric, no passa perquè encara que anés per sota terra, hi ha una porta de vidre que incita a preguntar al condcutor què passa quan passen més de dos minuts en què el tramvia no s'ha mogut. Jo el que no entenc és com en trens tan nous la megafonia des de la cabina del maquinista no es faci servir... si més no per saber què passa, encara que no hi puguis fer res. |
|
madebymiki
diu:
Jaume
diu:
Jordi
diu:
|
... El fenòmen del català emprenyat pels serveis (deficinents)que paga (religiosament), encara no entenc com no ha acabat amb mals majors! Realment tothom ja s'ho agafa amb una naturalitat i un "què hi farem" de resignació digne de la millor flema britànica... Encara que alguna sortida de to verbal no es pot evitar |
|
Jordi
diu:
Jaume
diu:
|
... Jordi'S, us dono la raó. No s'explica una actitud tan mesella de la societat amb un servei públic. Però tal com van les coses la gent veu que és una pèrdua de temps intentar reclamar res... Val més dur un bon llibre o el mòbil amb música per fer-ho més digerible. La Solitud dels Nombres primers m'està sorprenent moltíssim. No sé què m'esparava trobar... però no m'està decebant pas. T'incita a llegir-lo d'una tirada. Com es pot escriure tan planerament i alhora arribar a una cruesa tan impactant... sent la primera novel·la! |
|
Arqueòleg Glamurós
diu:
Escriure un comentari
Darrera actualització (dissabte, 23 de gener de 2010 12:13)




