FER NET

De tant en tant necessito fer dissabte entre setmana. M’ho noto. Tinc una mena de neguit dins... em miro el pis ―petit― i me’l descobreixo massa atapeït, massa no sé... que no em convenç les vibracions que em transmet i imperiosament haig d’alliberar el desfici de llençar allò que em destorba. M’he alliberat de les urpes encoixinades del sofà mandrós, he fet el salt a l’anticicló de les Açores sintonitzant la ràdio des de l’ordinador disposat a fer teràpia.

Sóc un mediocre Sísif d’estar per casa. Esventro armaris i calaixos. Airejo capses i escampo bosses que seguien al mateix lloc de la meva última catarsi. Aleshores em miro la taula i el llit ple de relíquies absurdes, noses que només un imbècil seria capaç de guardar i em dic que aquesta vegada sí. Venceré les pors i no quedarà res que no em sigui indispensable... fora rampoines, a la merda fetitxismes que ocupen massa quan l’espai és un luxe.

Faig neteja, sí; però SEMPRE hi ha objectes dels que no puc desprendre’m pas. Em sorprenc esbandint del mig sense contemplacions allò que durant tant de temps he estat desant amb cura i que són reemplaçats per d’altres de més recents i vulgars... Sóc ―massa― addicte als records. Diuen que som el que recordem, perquè tenim memòria... Tots tenim fets que voldríem lluny de la memòria i no ens condicionessin l’existència... però a mi ―i potser a vosaltres també?― em fot que m’assaltin del passat fets del tot intranscendents que no sé com les meves neurones encara els deixen carta blanca per seguir campant pel meu magí.

Aquesta tarda he retrobat una caixeta metàl·lica que va substituir-ne una de més antiga... He recordat quan vaig bescanviar-les en veure’n el contingut. Creia que havent canviat el continent la memòria continguda hauria de començar just el dia de la substitució... doncs no. Encara avui recordo perfectament la caixeta anterior. Però per què!? Potser el tema no està tant en fer net d’objectes sinó saber desprendre’m de llur simbologia. Sé que haig d’aprendre mantenir neta i endreçada la caixa que tinc damunt l’espatlla. El que no sé és com apaivagar els sorolls i arranjar els curtcircuits que conté...
Comentaris (9)add comment

Carquinyol diu:

...
a mi també em passa una mica això que expliques...
 
gener 27, 2010 | url
Vots: +0

Marta diu:

...
Met, crec que tots som una mica Diògenessmilies/grin.gif
 
gener 27, 2010
Vots: +0

Jaume diu:

...
Carquinyol i Marta; ja sé que tothom té les seves coses... però perquè ens és tan difícil purificar els records i anar deixant els llasts que no són més que noses?
 
gener 28, 2010 | url
Vots: +0

MadeByMiki diu:

...
Sort que no visc amb tu!!, amb lo desendreçat que soc. És mes, actualment (desprès de 4 mudances en 3 anys) he fet neteja de gran part de les andròmines que portava...

I lo descansat que m'he quedat.
 
gener 28, 2010 | url
Vots: +0

Clidice diu:

...
Com més gran em faig més faig servir la màxima que sempre m'ha acompanyat a la muntanya: que l'equipatge et càpiga dins les botes. Ara m'has fet rumiar el perquè cada vegada atresoro menys rampoines, no hauria de ser a l'inrevés? de vegades me'n sento culpable.
 
gener 28, 2010 | url
Vots: +0

Deric diu:

...
si sabessis la de tonteries que puc arribar a guardar i que no em veig en cor mai de llançar...
 
gener 28, 2010 | url
Vots: +0

Jaume diu:

...
MadeByMiki; Jo també duc unes quantes midances, si bé no amb la teva intensitat temporal, i et dono la raó en què ajudesn a fer net... però a mi em costa desprendre'm del passat. Sóc un cargol que s'engreixa una mica més a cada passa.

Clidice; no voldria pas que et fes sentir culpable de res. Sort tens de no ser tan addicete als objectes. Això deu voler dir que tens molta memòria i te'n recordes de coses sense necessitat d'objcetes que et facin d'enllaç.

Deric; coincideim en la diagnosi... som Diògenes contemporanis... o uns romàntics amb massa espai!
 
gener 29, 2010 | url
Vots: +0

Jordi diu:

...
Ultimament em trobo amb molta gent amb atacs de feng-shuy que acaben fent net amb molts objactes-record.

Jo de petit era un col.leccionista compulsiu, que si cromos, segells, monedes, pedres, petxines, i un llarg etc.

Amb els anys he anat convertint-me en el personatge d'Esmorzar a Tiffany's i cada cop guardo menys perquè a vegades sento que no he trobat del tot el meu lloc i sempre estic de pas de lloguer en lloguer.

Malgrat aquest minimalisme a la casa de la meva mare i tinc centenars de llibres i mataria si algú llences qualsevol de les andròmines antigues de les golfes o joguines i escrits de quan vivia allí.

Malgrat tot a vegades penso que total, perquè acumular tant per 4 dies que estem al mòn. Però es tant bonic recordar amb un objecte a la mà!!
 
gener 31, 2010 | url
Vots: +0

Jaume diu:

...
Jo també era un col·leccionista compulsiu... però la mida dels habitatges que minva en la mateixa proporció de ser-ne propietari d'un han fet que en cada mudança vagi perdent llençols... Tot i així encara arrossego força andròmines que em connecten amb el passat... encara que part d'aquest el volgués ben oblidat.
 
febrer 01, 2010 | url
Vots: +0

Escriure un comentari

busy
 
Novetats!
Ara m'estic llegint
Blog adherit a: