|
divendres, 29 de gener de 2010 20:25 |
|
No sé com s’ho fan, però tant vianants com conductors sempre ofereixen les seves accions més temeràries just en la darrera volta. Ensumen que aviat et faran el relleu i com que descansaràs aprofiten per crispar-te el nervis al màxim. Però si a més intueixen, com va ser ahir, que es tracta del darrer dia a la T5... la jornada laboral va estar esdevenir una mena de resum dels moments més memorables.
Ja me’ls conec a tots i no em vaig deixar sorprendre per les seves jugades massa previsibles: Camions fent girs prohibits per arribar als magatzems d’entre Gorg i Sant Roc... Els paquistanesos que caminen en grup per les vies de sota l’autopista del Maresme... Els gitanets que al Parc del Besòs t’aguanten l’última porta per a què hi entri tota la família... Els cotxes que se salten el semàfor d’Alfons el Magnànim... Les motos i vianants que has d’apartar a claxonades aturats damunt la via única de la Gran Via...
Crec que no enyoraré pas la T5... potser només els tres punts que me la feien especial. 1-El pont sobre el Besòs on he vist llunes increïbles damunt del Tibidabo. 2-L’avinguda de Catalunya de Sant Adrià, el més semblant a circular per una maqueta ferroviària. 3-El fals túnel de la Gran Via on en cada hora punta el tramvia és l’enveja de tota la conga automobilística de la C-31. La recta entre Sant Martí de Provençals i Espronceda és on ahir vaig treure’m l’espina de la velocitat; l’únic punt de les dues xarxes tramviàries on es pot circular a 70.
Però pel que recordaré sempre la T5 és pel fart de riure que em va agafar quan vaig comunicar per ràdio al centre de control que m’havien trencat un vidre. El primer que em trencaven. Va ser a Badalona on un cop de pedra va estellar una finestra sencera, sense rebentar ni prendre mal ningú. Com no m’havien de llençar una pedra si estava passant per Sant Roc?
 |
