|
divendres, 5 de febrer de 2010 18:51 |
|
Ja porto tres dies al centre de control centralitzat ―des d’ara endavant: PCC― i la veritat és que és com si ja fes temps que hi fos. Cal dir que les tardes han estat tranquil·les, sense avaries, accidents ni tampoc cap incident digne de menció i això m’ha ajudat a fer-me amb el lloc.
De fet, ja portava dos estius fent substitucions per vacances pel que tampoc m’he trobat desorientat. Algun protocol nou i para de comptar. No me’n vaig adonar que ja estava controlant el tema; abans d’hora i tot. Fent el relleu als companys del torn de matí el meu índex dret va saltar sense pensar-s’ho sobre l’F2 per despenjar en sentir el so de la trucada. Eren les 13:58 i havia de començar a les dues del migdia.
No era cap tramvia. Una trucada d’inspectors en una parada on havien enxampat una dona sense bitllet que es negava a identificar-se i que iniciés el protocol... La cosa no va passar d’aquí; potser la meva veu va convèncer-la? Potser sí que vaig parlar amb massa èmfasi... cosa de principiants, suposo. Perquè abans de penjar l’inspector ja em va dir que no calia que fes res, que ja li havia entregat la documentació i li estava posant la percepció. La primera anècdota.
Amb el tramvia he deixat de fer el carrer... però avui al PCC començo a fer la nit. Del foc a les brases? La darrera vegada no ho vaig dur malament. Sí que és l’únic torn on un està sol davant del perill... Bé, sol del tot no, que la meva tassa fumejant de te verd amb el rajolí de mel de romaní m’hi acompanyarà. Ja us en parlaré d’ella; intueixo que començarà a guanyar protagonisme en aquest blog.
 |
