LA CULTURA DEL TOTXO
divendres, 12 de febrer de 2010 15:37 | 
| 
Una mudança és un trasbals, però no pas pel canvi físic d’hàbitat. Una mudança és una catarsi. És una aposta personal per una nova etapa vital. Un traspàs emocional que t’encara amb el passat que tenies fins aleshores aletargat. Decidir què salves de la crema, que oblides, que recicles, que dónes, que trinxes, què plores, que anheles, què frustres, què encapses i què t’enduus, o no. Una mudança no és una simple permuta de parets; és el moment en què el cervell ens muda la pell.
Tot indica que enguany, a la primavera, em tocarà mudar el còrtex de nou. Per sisena vegada en gairebé deu anys tornaré al joc de caixes lleugeres i sentiments pensants. La meva particular crisi [en el sentit clàssic i pur del terme] del totxo. Sóc de lletres, però sé dos i dos no sempre fan quatre: El nou aixopluc amida com el d’ara, però la distribució em difereix sensiblement i haurem de fer interiorisme d’emergència per salvar els pocs mobles que arrosseguem.
A ciutat els pisos cada cop són més petits; hi ha cada cop menys espai per a res. Comprar un pis és fàcil, el difícil és que t'hi càpiga la vida per convertir-lo en una llar. El totxo ha imposat la seva especial llei espacial: La nòmina patirà una monstruosa menstruació a canvi d’uns metres quadrats de misèria on cada cop t'hi cabran menys llibres, menys música, menys quadres, menys cultura, menys amics... i menys vida.
Per sort la ment i el coneixement no m’ocupen lloc i me’ls enduré sempre allà on vulgui sense avals que m’hipotequin els sentiments.
Compartiu
Envieu per correu electrònic
Visites: 672
Comentaris (7)
Jordi
diu:
XeXu
diu:
|
... Penso igual. A mi no m'agrada massa moure'm de lloc, però l'any passat em va tocar mudar-me. Bé, vaig avançar uns mesos el moment em que em tocava, però vaig marxar, en definitiva. I trobo que és un moment traumàtic, sobretot si al lloc on has viscut hi conserves records profunds. Deixar el pis de Barcelona va ser molt solemne, i em van acompanyar gent que ha viscut allà moments molt especials. No tots els que han viscut moments especials, per pena meva. Això de que és fàcil comprar un pis... jo no ho diria massa fort. Per cert, el teu apartat d'enllaços és la polla en vinagre! M'encanta. |
|
Jaume
diu:
|
... Jordi; ja sé que el post ha acabt tenint un tint pessmista que no s'adiu amb el que sento ara mateix. La idea era que cal dedicar massa calés a pagar el totxo i el poc espai que et dóna... i això priva que puguem encabir-hi totes les vivències que tenim matreialitzades en objectes i tampoc dedicar els diners que voldríem en cultura i gaudir la vida... L'Estat ens vol tontos, per això pagant el totxo a preu d'or evita que els seus ciutadans es culturitzin gaire. L'espai, com la bellesa, ajuda a ser feliç, però no és del tot imprescindible. XeXu; la primera mudança és la més traumàtica, crec, per què abandones l'espai de la infantesa enfront d'un món on ens sentim nuus i indefensos. Després, la cosa costa menys (en principi). Comprar un pis no és gens fàcil, però em referia que per més parets que tinguis, aconseguir que esdevinguin dignes d'anomenar llar tampoc és una tasca fàcil. Els enllaços no són res més que portes a d'altres realitats escrites que no són mèrit meu, sinó vostre. |
|
Jordi
diu:
|
... Be, jo l'any passat vaig passar aquest trasbals, amb l'afegit de que de lloguer en lloguer prorrogues el trasbals a 5 anys. Es cert que els pisos són petits, ínfims, però val a dir que la majoria de persones han viscut tota la vida en pisos tant petitets, al que vivia abans jo era un estudi petit que abans de reformar-lo l'havia habitat una senyora que hi havia criat 3 fills amb el seu marit... Molts cops crec que ens queixem per vici i que no tots els temps passats foren millors, els meus avis visqueren a casa dels seus pares, i pocs mobles van acumular, ni llibres... Crec que el problema radica en les expectatives que tenim (jo incluït) de tenir una casa de cine en un mòn on no hi ha espai per a cases de cinre per a tothom. |
|
Clidice
diu:
|
... em sembla que d'edat us porto avantatge, o sigui que vaig començar tenint una llibreria xulíssima fins al sostre i ara, mudança a mudança, tinc un moble rebedor no tinc per costum mirar enrere, que al nou espai hi càpiga la teva imaginació (té, mira, ara he semblat un anunci d'Ikea ) |
|
Jaume
diu:
|
... M'agrada el teu eslògan, Clidice. I et dono la raó, la imaginació i la ment són el que ens fan com som. Però com que encara no som cargols amb casa portàtil, hem d'anar traslladant els embalums que ens estimem. I els llibres en són una una part important, per a mi... és clar que tenint accés a una bona biblioteca la cosa es simplifica. |
|
Jaume
diu:
|
... Jordi, coincideixo en tu amb què estem massa influenciats pels mèdies. En una societat en què prima l'opulència, sempre es volen més metres quadrats dels que potser necessitem, però la realitat xoca de frontalment, no ja amb els nostres somnis, sinó amb les mínimes necessitats d'espai. Preus prohibitius que no només hipotequen els ingressos, sinó la resta de temps lliure que no pot rebre les inversions que voldríem. |
|
Escriure un comentari
Novetats!
Blog adherit a:
L'Arxiu
- juliol, 2011
- juny, 2011
- maig, 2011
- abril, 2011
- març, 2011
- febrer, 2011
- gener, 2011
- desembre, 2010
- novembre, 2010
- octubre, 2010
- setembre, 2010
- agost, 2010
- juliol, 2010
- juny, 2010
- maig, 2010
- abril, 2010
- març, 2010
- febrer, 2010
- gener, 2010
- desembre, 2009
- novembre, 2009
- octubre, 2009
- setembre, 2009
- agost, 2009
- juliol, 2009
- juny, 2009
- maig, 2009
- abril, 2009
- març, 2009
- febrer, 2009