|
dilluns, 31 de maig de 2010 14:42 |
|
El fil musical del PCC està monopolitzat per la música electrònica. La que més sona és la trucada de la ràdio quan conductors i/o inspectors volen informar de qualsevol fet que passi a la línia. Després ja vénen els teloners formats pel so de l’extensió d’algun despatx, el mòbil de manteniment, els tòtems de parada, l’arribada d’un mail o la targeta d’autorització que permet l’accés al centre de control. No tothom en té, pel que la percussió dels artells de la mà contra la porta és un clàssic i que fàcilment es confon amb el so que trobo més fascinant de tots; la tapa de la claveguera de l’entrada al pàrquing de cotxeres cada cop que un vehicle hi passa per damunt.
No feia ni una hora que aquesta nit havia començat el torn quan he sentit una mena truc. Era bastant somort pel que he donat per fet que es tractava de la claveguera acomiadant el conductor que feia poc havia entrat un tramvia a cotxeres. No n’he fet cas fins que l’he tornat a escoltar tres o quatre cops seguits. He deixat de teclejar les dades de regularitat a l’ordinador descartant també la porta. Ningú no truca mai tan fluix i tothom que havia de passar aquesta nit pel centre de control ja ho havia fet. Però el soroll guanyava en ritme i intensitat.
Ulls al terra; la cadira no es movia, el terra era al seu lloc i les cames no em xocaven amb res. Mirada al sostre; l’aire condicionat només feia el seu insolent rum-rum habitual. Vista a la dreta; les centrals de cicle combinat no perbocaven vapor de forma estrident i l’alarma d’incendi estava més muda que jo. Per l’esquerra; veia una Ronda Litoral òrfena de trànsit que no em responia al que estava segur d’estar sentint.
Dos quarts i cinc d’onze de la nit em deien els leds vermells, alguns m’havien fet la impressió d'estar volant més enllà de la finestra. Com que havia mirat l’hora de cua d’ull fent un glop al te encara massa calent no hi he donat importància. He tornat a la feina però de cop he alçat de nou el cap i he vist la llum. El tros de finestra lliure entre el rellotge i el monitor connectat a la parada d’Auditori m’ha donat la resposta.
Al cel de Nou Barris cremaven els darrers minuts de festa major regalant-me poms de flors impossibles. La seva llum precedia per pocs segons els trons somorts que ja feia estona m’estaven trucant al vidre demanant-me, si us plau, que per uns minuts m'oblidés de la rutina.
 |
|
|
L'Arxiu
-
juliol, 2010
-
juny, 2010
-
maig, 2010
-
abril, 2010
-
març, 2010
-
febrer, 2010
-
gener, 2010
-
desembre, 2009
-
novembre, 2009
-
octubre, 2009
-
setembre, 2009
-
agost, 2009
-
juliol, 2009
-
juny, 2009
-
maig, 2009
-
abril, 2009
-
març, 2009
-
febrer, 2009
-
gener, 2009
-
desembre, 2008
|
