Feia poc que havia sortit de la cotxera. Circulava en buit per començar el servei pel que va estranyar-nos que ens avisés que a la terminal aniria al lavabo si hi podria haver anat tranquil·lament abans. Coses de dones vam pensar el meu company i jo en tallar la comunicació per ràdio amb la conductora. No vam donar-hi més importància fins al cap de cinc minuts.

No; ni cinc minuts vam trigar a tenir notícies d’ella. Sí, sí... vés-hi tranquil·la... no pateixis... El meu company va deixar el mòbil a la taula i amb el posat més seriós possible va dir-me que teníem un tramvia abandonat a la Rambla de la Mina. Què vol dir abandonat? I ja no va poder contenir-se el riure. Que no aguantava fins a Gorg i que ha hagut d’entrar a la comissaria dels mossos. Vamos; que es cagava viva. Literal.

Això és culpa del cafè de dalt li vaig comentar mentre trucàvem als walkies dels inspectors per a què es fessin càrrec del tramvia orfe. Per sort anava sense passatgers però les agulles per passar per la bifurcació de les línies T5-T6 ja les havia reservat. Cap tramvia podia passar si el seu no ho feia abans. Segurament, va contestar-me mentre aturava els dos T5 que venien i fes anar un conductor cap a la Rambla per anul·lar la petició. Però no va caldre; els inspectors ja havien arribat i van alliberar l’enclavament. El conductor va tornar a pujar al tramvia. Han canviat la màquina, més moderna i digital, però segueix expedint laxant amb extra de sucre vam sentenciar.

L’extra d’adrenalina, però, ens la va servir aquest segon conductor en trucar-nos per dir que el seu tramvia no podia traccionar. Merda! ―mai millor dit― vaig pensar. El tramvia ple de gent i la porta de servei per on havia baixat el conductor no es volia tancar. Ara ja rèiem els dos i entre el seu mecaguntot i el meu mecagundéu vam trucar de nou als walkies dels inspectors per a què l’auxiliessin. Es veu que ara també fa consomés i tot. Per sort la porta va entrar en raó i va accedir a fer la seva feina. La bandereta del nostre ordinador va començar a moure’s al cap de poc.

Solucionat! Déu n’hi do per ser només quarts de vuit del matí! Buf.... i sense acordar-ho, ens vam trobar amb les nostres respectives tasses a la mà; vam alçar-les per brindar. I al crit de prou cafè per avui! vam fer un glop als nostres tes.