met.cat

Quan era conductor, ja vaig parlar del rastre que deixen els llimacs quan baixen dels tramvies. Com a bons éssers vius s’adapten al medi. Les seves proclames amoroses han deixat de ratllar els vidres gràcies a les làmines que els recobreixen, però han trobat altres llocs on expressar-se. Sense ser-ne conscients no fan més que seguir al peu de la lletra la llei dictada per Darwin.

Malauradament s’adapten, pel que cada nit la lluita continua entre el retolador brandat en mans chonis contra els draps i el dissolvent del personal de neteja per no deixar-ne ni rastre l’endemà.

Per les anàlisis grafològiques de les dues fotos intueixo que es tracta de persones diferents. Ambdues coincideixen, però, en no posar límits a l’amor i contravenir tant les normes de civisme com les d’ortografia.