met.cat

Ahir vaig anar al Teatre Lliure i, sincerament, la primera experiència teatral d’enguany, una coproducció amb el Teatro de la Abadía de Madrid, m’ha deixat un regust agredolç.

Días Mejores ¿és un retrat surrealista d’uns joves que veuen com la crisi econòmica afecta de ple la seva vida? Cal tenir present que Richard Dresser la va escriure a finals de la dècada dels 80 i que avui és plenament vigent. Fa vint anys hi havia aspectes que semblaven exagerats però que se’ns han tornat habituals en la nostra societat... i això m’inquieta, ja que hi ha encara força moments grotescos que no estic segur que el pas dels anys no ens acabi fent “normals”, tot i anar a pitjor.

Els nord-americans, optimistes de mena, ja admeten que els seus fills tindran un nivell de vida pitjor que el dels seus pares; Todo volverá a ser como antes... diu en un moment una de les noies protagonistes quan s’han de vendre la televisió per poder menjar i poder pagar la calefacció, un cop ja no els queden mobles per cremar... La cosa comença així i acaba degenerant en una mena de gran foguera de Sant Joan cada cop més delirant on es crema el que no volen, gairebé tot, per recomençar de nou...

No sé què va ser, però el conjunt se’m va fer farragós, amb gags allà on el dramatisme es dilueix quan, potser, caldria potenciar-lo, un excés de trets (que vaig agrair un parell de cops just quan m’adormia), o unes metàfores, i mira que m’agraden els missatges ocults, que encara ara estic intentant desxifrar...

L’obra se'm va acabar en un bluf on l’únic missatge és que no sabem res i només ens queda l’esperança i ens aferrem a bones paraules... (polítics entabanadors, la televisió?).

Al teatre li demano que em faci pensar, i tot i que no em va fer el pes, molts ens esperàvem una altra cosa, el fet que li dediqui unes línies, vol dir que potser sí va fer-me el fet... No vaig aplaudir al final de l’obra, no pas per la mala feina dels actors... sinó perquè no vaig trobar un missatge per aplaudir. Tot massa directe, massa pla, massa mastegat... o potser és que no vull reconèixer-hi la nostra societat malalta del virus de l’autocomplaença que no vol veure-hi més enllà...?

No ho sé. Si li acabo trobant el què ja us ho faré saber.

Comentaris (0)

Nom

Correu Electrònic

Web

Comentari

curt | llarg

Subscripció per correu electrònic (només usuaris registrats)

Nou Comentari